El cas del petó forçat de Luis Rubiales a Jenni Hermoso ha provocat una bola de neu inesperada que deixa en poca cosa moltes altres serps d’estiu. Si ha passat això és perquè sota el que el protagonista dels fets ha volgut presentar com un gest espontani i sense importància hi ha segles de comportament patriarcal i dècades i dècades de comportaments mafiosos en les estructures de poder del futbol. I no és només a la Federació Espanyola de Futbol. És en totes, a la catalana també. La resistència del president de la Federació Catalana a expressar la més mínima crítica al que considera el seu cap ha sigut molt eloqüent. I quan Joan Soteras ha cedit ha sigut perquè li ha semblat –potser erròniament– que Rubiales ja havia perdut la batalla.
Si al final el polèmic president de la Federació Espanyola no cau, o almenys no de manera immediata –arran del veredicte del TAD que el salva de moment–, Soteras haurà de suar i suplicar per recuperar el favor de Rubiales. I tot plegat forma part d’una manera de funcionar enquistada que ha portat a fer el ridícul tant el govern català com l’espanyol. Els dos executius han expressat públicament la seva condemna a Rubiales i un, el català, ha criticat amb duresa Soteras i fins i tot n’ha demanat la dimissió per haver defensat el president de la federació espanyola. I tots dos han vist com els respectius presidents federatius els guanyaven la batalla: un no pot ser suspès cautelarment –caldrà esperar el final del procediment per veure si és inhabilitat– i l’altre continua en el càrrec amb tota la seva prepotència i malgrat el seu currículum complicat.
Rubiales i Soteras són dos homes que fa anys i panys que fan el que els dona la gana –com ara comprar seleccionadors dels quals es permeten anunciar un augment de sou públicament enmig de l’assemblea polèmica– i cap govern els ha dit mai res. El futbol és política que tradicionalment s’ha delegat en les federacions. Ara les institucions intenten fer valdre el seu criteri i exhibeixen la seva impotència.
5
11
