Si Ruben Wagensberg no estigués exiliat, hauria fet el repòs que necessita la seva condició de baixa per depressió al Montseny, on hi ha tranquil·litat, aire pur i la possibilitat de preparar la seva defensa davant de la repressió d’Espanya (no les clavegueres de l’Estat, no el deep state) amb meravelles de la tecnologia com Zoom o Google Meet. Si no estigués exiliat, no afirmaria, com va afirmar a RAC1, que li fa pànic tornar. Algú que té por de tornar al seu país per les represàlies polítiques que pot patir, com ara una presó preventiva i/o una condemna desproporcionades no és lliure de tornar quan vulgui, i això és el que és ser un exiliat.
Però Wagensberg és a Suïssa, un país al qual curiosament les esquerres d’aquest país mai posen d’exemple al qual voldrien assemblar-se però sempre acaben aixoplugant-se sota la seva garantia de drets, mentre alhora afirma que no està exiliat. O més ben dit: “No he marxat en clau ni d’exili ni de refugiar-me”, com va dir al Tot Es Mou de TV3, en una nova ostentació de la neollengua que caracteritza aquest Procés que tant ens està costant de matar: rendicions que diuen que no ho són, repúbliques que són monarquies, mandats que no són mandats, referèndums que no són referèndums. I tot plegat, pel partidisme que li paga la nòmina, que fa que hagi de tancar files amb una llei d’amnistia a la qual Esquerra ha donat suport tot i reconèixer que el deixa fora, a ell i a la resta d’encausats per terrorisme al cas Tsunami. Ha d’arribar al punt de negar el seu propi exili.
I ho ha fet de la mateixa manera que ha parlat Wagensberg del seu exili, amb un sí però no gaire, la diputada al Congrés dels espanyols Pilar Vallugera, que va afirmar a Ariadna Oltra a Els Matins de TV3 que l’amnistia no deixava fora ningú, i uns minuts més tard, que entenia que al diputat del seu partit al Parlament sí que el deixava fora. I tot plegat, per no haver de donar la raó a Junts, que ha votat que no al text, tot i que sigui per unes engrunes en forma de canvis al Codi Penal que tothom sap que quan es tracta de protegir la unitat d’Espanya és paper mullat. Esperpèntic.
Tots sabem que el que està fent l’enemic que és Espanya (no l’Estat espanyol, no “el sistema repressiu de l’Estat”, com diu Vallugera, sinó Espanya en el seu projecte social, econòmic i polític conjunt) és apuntar a Tsunami per atacar l’independentisme per tots els flancs: al flanc polític per intentar torpedinar una amnistia que cap partit espanyol vol, però també al flanc de base per donar un avís a navegants, que si ocupes un aeroport, una autopista o una via de tren, ja trobaran la forma d’enviar-te al Tribunal de Orden Público, també conegut pel nom d’Audiència Nacional.
I hauríem d’interpretar aquest avís a la nostra manera: no ens podem arriscar, efectivament, per un nou Tsunami, que eren polítics disfressats d’activistes perquè no tornéssim a posar l’Estat en escac com l’octubre del 2017. Aleshores tampoc no estaven disposats a fer la República que es van tornar a comprometre a fer amb la investidura de Quim Torra. No podem ocupar un aeroport per acceptar ser desconvocats amb un simple missatge, com no hauríem hagut d’anar a bloquejar la seu de la Conselleria d’Economia per fer un passadís perquè les forces d’ocupació s’hi passegessin com si res, i per marxar cap a casa a cop de megàfon. Només ens podem arriscar per allò que controlem nosaltres, que vagi al conflicte fins a les últimes conseqüències i només fracassi perquè Espanya ens guanyi, no perquè ens hi rendim.
I pactar una amnistia és una rendició. Perquè, com afirmava el jurista ex lletrat del Tribunal Constitucional Joaquín Urías, no es pot adaptar un text legal a la imaginació de Manuel García-Castellón. I ja hem vist que quan es tracta de la unitat d’Espanya, la imaginació de l’Estat arriba fins a on faci falta. Urías parla d’intentar demostrar “l’absurditat de les acusacions de terrorisme i traïció”, però la qüestió és demostrar-ho on. Quan aquestes causes arriben als tribunals europeus la vida de la gent del carrer ja ha quedat destruïda, i de les sentències que en surten encara ningú sap respondre quin poder coercitiu pot fer que Espanya les compleixi si està disposada a assumir el cost de no fer-ho.
Per això amb el PSOE no hi ha absolutament res a pactar. Amb els socialistes sempre s’ha d’anar al conflicte frontal, a debilitar-los com més millor, perquè, atès que són els màxims garants de la unitat de l’Estat, és la seva feblesa la que històricament més ens ha acostat a la independència i la seva fortalesa la que ens n’ha allunyat. I els partits processistes sempre l’han preferit fort, només cal recordar com li van donar la presidència del govern espanyol gratis en un moment en què encara érem forts, quan els espanyols van decidir que Rajoy no podia continuar essent president.
