L’any 2006, un document elaborat conjuntament pel departament d’Obres Públiques de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona xifrava en 6.000 els milions necessaris per remodelar, actualitzar i construir o desdoblar línies a la xarxa catalana de Rodalies. Aquest informe va ser la base d’un acord entre aquell Govern tripartit i el PSOE de Zapatero per actualitzar aquesta infraestructura abans de traspassar-la al control de Ferrocarrils de la Generalitat. D’això fa gairebé vint anys i, en comptes de resoldre’s, Rodalies ha anat avançant en direcció al caos fins cronificar-lo. De fet, d’aquells 6.000 milions se’n van pressupostar i executar aproximadament un 1%.
En aquest sentit, la mentida ha estat recurrent i duradora al llarg de dues dècades. L’Estat ha destinat quantitats fabuloses de diners públics a multiplicar la xarxa de l’AVE, que en la major part dels anys ha depassat el 90 per cent del total d’inversió ferroviària. D’aquí que la ciutat de Madrid estigui connectada -ara o en un futur pròxim- amb la totalitat de les capitals de província de la Península i la major part de les ciutats importants. Significativament, en canvi, queda per enllaçar el tram entre Tarragona i Castelló. Un fet que condemna les connexions entre Catalunya i el País Valencià a la lentitud, la sobrecàrrega i el martiri dels usuaris.
El resultat és que Catalunya té unes infraestructures ferroviàries de qualitat colonial, com aquell tren atrotinat del Congo que va bolcar per una mínima topada amb el Ford T de Tintín. El reporter belga el va voler remolcar, però quedava clara i dibuixada per a la posteritat la inversió miserable que arribava de Brussel·les. Rodalies del Congo, clar i colonial.
