Que el retrocés en l’ús social del català a l’Enquesta d’Usos Lingüístics anava a ser funest era evident. De fet, som molts els que pensem que encara és pitjor que aquest 32,6%, però és clar, no ho podem provar amb dades. El que no m’esperava era la carambola estadística que el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, s’anava a treure de la màniga, la variable anomenada “grau d’ús del català al llarg d’un dia”, i el grup batejat com “parlants secundaris de català”.
Hi haurà qui diu que potser no està malament innovar en les metodologies per estudiar més al detall un cas com el català, però jo, que soc malpensada de mena, només puc pensar que és una estratègia per presentar la realitat de forma menys alarmant.
Tots els que hem fet un mínim d’estadística, sabem que fragmentar les unitats d’anàlisi ajuda a diluir les tendències generals i a crear la il·lusió que la situació és més complexa del que és en realitat, cosa que permet interpretar els resultats de manera més favorable segons interessos polítics. En el cas del “grau d’ús del català al llarg del dia”, quan una llengua és forta i plenament funcional, no cal mesurar el seu ús en unitats de temps tan petites, perquè es parla de manera natural en tots els àmbits de la vida quotidiana. Si necessita anar a nivell tant micro, en hores o moments del dia, vol dir que ja no és una llengua d’ús continu, sinó intermitent i residual en molts contextos. I això és una acceptació implícita que la llengua està en retrocés.
Passa una cosa similar amb un altre artifici estadístic, que és el de “parlants secundaris” de català: jo només hi veig un eufemisme que en realitat es refereix a castellanoparlants que poden fer servir el català esporàdicament en algunes expressions del seu dia a dia. Quan analitzem una llengua plenament viva, ningú es planteja distingir entre “parlants principals” i “secundaris”, això només es fa quan l’idioma ha perdut el seu estatus com a llengua primera en la interacció social i passa a ser un recurs intermitent, un complement en un context en què una altra llengua s’imposa. Això és una confessió encoberta de la substitució lingüística.
Però com apuntava al principi, que les dades anaven a ser un desastre ja ho sabíem, no és cosa dels 8 mesos que els socialistes són al Govern, no té cap sentit esquinçar-se ara les vestidures. És fruit de gairebé dues dècades d’un cofoisme que va tenir el seu punt culminant en els anys en què debatíem com havia de ser una república independent i molts independentistes deien que havia de ser bilingüe en castellà. I encara ho sostenen, amb diputats que encara avui parlen tot el dia en castellà i fins i tot presidents a l’exili que responen en castellà als mitjans que li pregunten en castellà.
PSC, ERC, ICV, CiU, Junts… tots s’han dedicat a permetre l’incompliment de la llei de política lingüística pel que fa a l’ús de la llengua des de l’escola, el metge, l’administració o la justícia fins als serveis privats (atenció, retolació, etiquetatge…), a acatar sentències contra la immersió lingüística i a blindar el 25% de castellà a les escoles mentre encara sostenen que són un model d’èxit, a claudicar en els requisits lingüístics per a les plataformes digitals com ara Netflix o Movistar Plus, a subvencionar projectes audiovisuals en castellà, que tenen ja el favor d’altres administracions, i un llarg etcètera. De fet, cap partit del procés ha sortit a comentar l’enquesta mentre escric aquest article, ja al vespre.
La qüestió de fons és que quan un govern es veu obligat a recórrer a estadístiques tan esbiaixades, és perquè ha deixat d’impulsar polítiques lingüístiques efectives. En lloc de revertir el procés de minorització, simplement el documenta de manera cada cop més sofisticada. I de fet, ho hem comprovat en directe: el conseller Vila s’ha limitat a fer apel·lacions buides a estratègies amb entitats i societat civil, i a responsabilitzar els parlants de mantenir la llengua que, per bé que sigui parcialment cert, per a això no necessitem una conselleria de llengua: aleshores només serveix per encobrir les polítiques lingüicides del govern del PSC-PSOE.
La dada important és que l’ús social del català, segons l’enquesta, és d’un 32,6%, i que els sociolingüistes alerten que quan aquest ús, als patis escolars, comerços, xarxes socials i espai públic, entra en situació de perill. El català té 100.000 parlants habituals menys que fa 4 anys. Però també n’hi ha una altra, igualment important: que 270.000 persones més el coneixen, entre els quals, evidentment, hi ha els immigrants, que el poden fer seu com a llengua d’ús. I per a aquests immigrants el Govern de la Generalitat no té més pla que un “bilingüisme amable” que fa el català totalment opcional i que els integra en l’espanyolitat.
I això es pot revertir, perquè la demografia del país no canviarà, per molt que ara Aliança Catalana voldrà sucar-hi pa. L’experiència internacional i històrica demostra que les polítiques restrictives no aturen la immigració sinó que la fan més permanent, encara que sigui il·legalment, i això no es pot combatre sense un estat policial i un col·lapse econòmic.
Cal convertir els fills de la immigració en les futures generacions de catalans. Perquè evidentment, si tots els immigrants sabessin igual o més català que espanyol i s’identifiquessin culturalment amb Catalunya, el debat sobre la gent que ve a treballar en feines que no volem seria un altre, més seriós, sobre les seves implicacions a la societat d’arribada. A Espanya, per exemple, no tenen por de la seva supervivència com a nació, i menys encara de forma immediata. Tenen por d’altres coses. L’Estat i la Generalitat han renunciat a catalanitzar la immigració, i això ha fet que la llengua dominant s’imposi per inèrcia.
Cal una escola 100% immersiva en català amb aules d’acollida que funcionin, un sector públic que el faci servir per defecte, un pla massiu d’ensenyament remunerat per a adults i un compromís ferm per revertir la minorització en els mitjans i les plataformes digitals i el mercat laboral. Sense això, el català seguirà reculant. Qualsevol altra perspectiva o es refugia en la xenofòbia o en negar el problema, i tots dos porten a la destrucció del país.
