Quedo amb el poeta Adrià Targa en una hora més aviat tardana, ja entaulat, en un restaurant tarragoní. L’escena, com en qualsevol teatre, ha de ser adient. I ho és: ens rep la cambrera, propera a la jubilació, i, sense voler-ho, fa que el cronista pugui recrear la vida del poeta des de ben petit en aquella mateixa sala. És veterana, sap de què parla.
Sec davant per davant d’ell, m’hi espera amb una copa de vi negre per a mi i una altra, naturalment, per a ell. Li serveixen un magnífic plat de pasta i comencem a parlar de tot plegat. El més curiós de tot és que Targa és un home que va (i això sense ser caòtic) d’un punt a l’altre en perfecte ordre, anant salant de branca en branca. A data d’avui té publicats quatre contes curts (agrupats sota el títol Els noms del complement, 2008) en una miscel·lània d’autors joves —la majoria amics seus— i d’altres, com Magí Sunyer, de més trajectòria. El segueixen dos llibres de poemes: L’exili de Constança (Valls: Cossetània/La Gent del Llamp, 2008) i Boques en calma (Barcelona: Edicions 62, 2010). Aquest darrer llibre ha sigut guanyador del Novè premi de poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2010) i també, ja enguany, del premi El Temps de les Cireres, convocat a Seròs (Segrià).
La concepció que té de la poesia no deixa indiferent a ningú, i més encara quan sembla que a tort i a dret es vulgui classificar la seva poesia com a clàssica, sobretot per l’ús que fa de la mètrica. Quan li pregunto si això no l’avorreix em respon sense vacil·lar: sí. I ho fa sense dubtar perquè, com assegura ell, té una visió ultramoderna dels clàssics: «El clàssic s’associa amb retrògrad i, precisament, el clàssic ho és perquè sempre és vigent. És com llegir Catul: segueix vigent, després de dos mil anys és capaç de dir, en boca seva, sentiments que poden ser nous per a nosaltres; és apte per al present, sempre al marge del camí, del nostre camí. ¿Per què nosaltres mateixos no valorem els nostres clàssics? Per tant, cal saber diferenciar entre clàssic i retrògrad, que no és el mateix.»
I, és clar, la pregunta que segueix no podia faltar: «I la mètrica?» Una altra vegada Targa demostra que ha reflexionat sobre aquest fet, concretament: «Per a mi la poesia juga amb el què es diu i el com es diu. I ens hauríem d’informar d’una vegada per totes que aquest com té una amplària cabdal: parlem de rimes masculines, assonants, femenines, però també del ritme… I quan parlem de forma, no parlem només d’un peu. Podem no fer servir els recursos, la qüestió és saber fer encaixar les tècniques amb el que es vol dir. No tot es pot dir de qualsevol manera. El que val, el que és transcendental, és saber què cal fer i quan: pots fer un vers lliure si cal, però has de saber quan i com. Per a mi la mètrica, la forma, són els peus que m’ajuden a caminar.»
És quan arribem a aquest punt que m’adono que Adrià Targa té molt interioritzat què pot dir amb els models poètics que fa servir actualment, però sobretot m’adono que ell —malgrat tindre un do natural per al metre— no es tanca en banda. Li pregunto què es planteja, ara per ara, de cara al futur, si és que això es pot saber. La resposta és que, naturalment, no se sap mai. I segueix: «El que ara faig té molt de metre i jocs, com si esgotés les característiques d’aquest segon llibre. Potser el dia que hagi de dir res de diferent ho diré diferent.» Vaja, per ser algú que té la fama de ser de tall clàssic no ignora altre vies, altres veus líriques divergents de les actuals i, alhora, assumeix que l’estat anímic és rellevant. «Si vols dir quelcom que pots no sentir ni creure, caus en el perill de quedar cursi. Amb això cal anar amb molt de compte».
Després d’aquest sopar, patim la xafogor de la nit tarragonina i parlem, senzillament, pel carrer. Petrarca i els models de cançoner —que entronca amb la concepció de llibre de poemes i no tant amb poemari—, o cap on sembla que va tot: el món, l’economia, la poesia del nostre país. I m’adono que, al capdavall, segurament la poesia és tot això i més, però condensat i passat pel sedàs per treure tot allò que és, realment, transcendent. Pur?
Si res no ho esguerra, Adrià Targa ens seguirà oferint versos en un futur no gaire llunyà, n’estic convençut. Però probablement les ressonàncies de Ferrater, Catul, Riba i companyia quedaran subjugades a una veu que, per jove que sigui, comença a caminar i a cantar líricament amb una veu pròpia sòlida i tossuda. Espero no equivocar-me i, si ho faig, que els Déus que donen el primer vers als Poetes em perdonin.
