Al final de la Primer Guerra Mundial, es va produir sobretot en l’àmbit europeu l’eclosió d’un gran nombre de petits estats nacionals, que corresponia al desmembrament total o parcial dels antics imperis: fonamentalment l’austrohongarès, l’otomà i en part el rus. Podríem dir que s’avançava en la substitució de la vella lògica imperial –l’imperi austrohongarès havia estat definit de vegades com una “presó dels pobles- per la generalització del model de l’estat nacional: un estat per a cada nació. Aquest procés ja s’havia iniciat anys abans amb les guerres balcàniques i certament tindria al final de la Gran Guerra un efecte limitat, a escala planetària. Però en qualsevol cas suposava la consagració pràctica dels principis formulats pel president nord-americà, Woodrow Wilson, que defensava entre altres coses el dret a l’autodeterminació dels pobles i la generalització del sistema democràtic. En la mesura que l’entrada d’Estats Units en guerra en el bàndol aliat havia estat decisiva, que proclamessin aquests principis generals era sens dubte un fet d’una enorme transcendència.
Aquesta substitució de la lògica imperial segons la qual els territoris formen part d’un imperi per una mena d’imperatiu històric i geogràfic consagrat per la potència militar per la lògica de l’autodeterminació –segons la qual la població dels territoris té el dret a decidir el seu futur-, que va tenir un impuls enorme amb la doctrina Wilson al final de la Primera Gran Guerra no va ser certament ni pacífica ni harmònica. Europa tornava a estar en guerra pocs anys després i els acords de Yalta al final de la Segona Guerra Mundial representaven un cert retrocés, en aquesta superació de les lògiques imperials: no desapareixen a Europa la majoria dels estats nous que s’hi havien creat, però queden repartits per blocs en zones d’influència que d’alguna manera recorden les lògiques imperials. L’imperi soviètic, posem per cas, va més enllà de la mateixa Unió Soviètica (que és en ella mateixa un imperi), i arriba fins a Berlín. I es parla de l’existència d’un imperi americà, de la que formaria part l’Europa de l’OTAN i del Pla Marshall. En canvia la lògica de l’autodeterminació dels pobles com a substitució de la lògica imperial engega després de la Segona Guerra Mundial una onada descolonitzadora que genera a tot el planeta una extraordinària multitud d’estat nous, que voldrien respondre –amb èxits molt diversos- al model d’Estat nació. I es proclama en aquest àmbit de manera explícita el dret a l’autodeterminació dels pobles, mentre es desmembren els antics imperis europeus, des del britànic a l’Àsia fins al portuguès o el francès a l’Africa.
La caiguda de la Unió Soviètica a finals del segle XX, torna a posar damunt de la taula l’autodeterminació dels pobles, que tant va servir per a la reunificació alemanya (autodeterminar-se no significa necessàriament separar-se, també pot significar unir-se, si se’n té la voluntat) com per la recuperació dels estats bàltics o per al naixement d’un munt de repúbliques noves a l’Àsia Central. Estem encara, doncs, en el cicle –laboriós i complex- de l’autodeterminació dels pobles, que té a més un reflex també en el món occidental, amb casos com el del Quebec, Escòcia, Flandes, Catalunya o Euskadi. És el cicle en el qual hem viscut, si més no en teoria, en les darreres dècades, però que comença a esquerar-se i a esdevenir enormement conflictiu quan alguns dels antics grans imperis sembla volen recuperar directament i indirectament els espais que havien perdut o assegurar els que creuen amenaçats. A Occident –Espanya, la Gran Bretanya, Bèlgica, Canadà- es produeixen formes visibles de tensió. Però és a l’est on es fa més visible la reaparició de la vella lògica imperial, sobretot perquè la Rússia de Putin, i en una altra mesura la Turquia d’Erdogan, pretenen aplicar-la en els espais del seu entorn, sense considerar rellevant la determinació dels pobles als quals això afecta.
La guerra d’Ucraïna és el resultat d’aquest xoc entre dues lògiques. Rússia ho considera part natural i indissoluble de la seva zona d’influència (i parcialment fins i tot un territori propi) mentre que la posició majoritària de la població, que permet l’elecció de Zelensky i el suport a la confrontació militar amb Rússia, aposta per sortir de l’àrea d’influència directa russa (el model Bielorús, per entendre’ns) i integrar-se en el món occidental, a través de la Unió Europea i sota la protecció de l’OTAN. La lògica de l’autodeterminació diu una cosa. La lògica imperial, la contrària. No passa només a Ucraïna. Passa també a Geòrgia, posem per cas, i també hi va haver guerra i hi ha ocupació militar. I a diversos països independents, aquesta voluntat russa de recuperar per la força les seves zones d’influència històrica passant per damunt dels desitjos de les poblacions, genera una forta inquietud: a Finlàndia, a Estònia, Letònia i Lituània, o a Polònia, Txèquia i Romania i fins i tot a Suècia. I d’altra banda, Rússia actua amb lògica imperial al Sahel o al Pròxim Orient, mentre Turquia ressuscita la voluntat d’intervenir en el seu antic espai imperial també al Pròxim Orient i al nord d’Àfrica.
Durant dècades, el món ha viscut a la llum i a l’ombra de la doctrina Wilson als Estats Units. Però de sobte el que quedava més o menys esllanguit de la doctrina Wilson ha estat substituït per la doctrina Trump, que representa un retorn a la lògica dels imperis: cancel·lació en la pràctica del dret a l’autodeterminació dels pobles; renúncia a l’ampliació del perímetre de les democràcies en el món; acceptació d’unes regles geopolítiques en què els imperis tracten entre ells directament sobre el destí dels petits segons els interessos imperials prescindint absolutament dels interessos i les voluntats dels petits. Trump no tan sols aplica aquesta lògica imperial amb els Estats Units com a subjecte, quan parla de Grenlàndia o de Panamà, sinó que la generalitza, l’accepta i la premia quan l’aplica Putin. Hi pacta, dins d’aquesta lògica, i li compra l’argumentari.
Que Putin o Erdogan –com a mínim- hagin posat sobre la taula el retorn de la lògica imperial i que els Estats Units de Trump ho assumeixin, s’hi afegeixin i ho avalin, cancel·lant la doctrina Wilson, és un fet d’una enorme transcendència. Certament, és un drama per a Ucraïna, perquè veu com la seva voluntat és tan obertament menystinguda que ni tan sols se li dona veu i cadira en la negociació sobre el seu propi futur i sobre com hauria de ser el final de la guerra que va provocar l’atac rus. És enormement inquietant pe Europa, perquè no està clar quin és el límit occidental de la reconstrucció de l’imperi rus o soviètic. I obre una gran incògnita sobre el futur dels Estats Units: per als nord-americans la doctrina Wilson ha tingut un cost en vides humanes immens (Europa està plena de cementiris amb tombes de soldats americans) però també amb guanys polítics i econòmics enormes: el temps de vigència de la doctrina Wilson ha estat sens dubte el temps de l’hegemonia dels Estats Units en el món. A més d’avalar, premiant l’atac rus a Ucraïna, l’ús de la força com a mètode eficaç de corrector de fronteres, amb la inquietud natural que això pot provocar, posem per cas, a Taiwan.
Que caduqui, amb l’aplaudiment de l’extrema dreta europea antieuropeista, la doctrina sota la qual han nascut en tres fortes onades la major part dels actuals Estats del món, substituint el mapa les grans taques d’un sol color dels antics imperis, no és una bona notícia per als pobles que volen exercir avui el seu dret a l’autodeterminació, com seria el cas de Catalunya. Si el petit no té dret a molest al gran del costat, més poderós, si l’opinió dels ciutadans és irrellevant en la lògica dels imperis i dels estats grans, si Ucraïna no pot decidir què vol ser si el que decideix incomoda Rússia, les finestres d’oportunitat i d’accés a la sobirania per a nous estats es tanquen abruptament. N’hi ha hagut al llarg del segle XX, en onades successives. Si la lògica dels imperis es consolida, no n’hi haurà en el segle XXI. I això no garanteix ni la pau ni l’estabilitat mundial. L’equilibri entre imperis sempre és estantís. De vegades els imperis pacten entre ells en un primer moment per esborrar o repartir-se els petits que tenen entremig i els fan nosa –el pacte Ribentrop-Molotov, posem pe cas- o per fer pinça contra un tercer com a etapa prèvia a enfrontar-se entre ells. Francament, això no pinta bé…
