La convenció dels cents dies de gràcia superada amb generositat i elegància versallesca, el MHP Aragonès ha comparegut a l’esfera pública per fer un balanç de l’acció del seu govern i albirar amb mirada llarga el seu esdevenidor. Conscient de la importància històrica d’un moment tan històric com tots els altres, el president ha triat una data simbòlica; no el moment de constitució del govern del qual parla (mes de maig), sinó el de les eleccions del 14-F que esdevenen així l’epifania de la nova era de la Generalitat republicana.
Tota una fita històrica per a la qual el MHP ha preparat un discurs solemne sobre el seu full de ruta cap a la independència pragmàtica amb tots els ets i uts. Un discurs que ha llegit davant un auditori d’incondicionals de la partitocràcia. Una peça retòrica de llocs comuns (creixement, autodeterminació, govern efectiu, amnistía, etc.) que, a força de repetits es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Això que el president llegeix els seus discursos importants permet fer-se una idea de la seva maduresa i lideratge.
Un discurs de xerraire programàtic, propi d’un buròcrata de partit molt bé pagat, de paraules que els fets desmenteixen amb la seva tradicional tossudesa. El via crucis (més que el balanç) del govern fins aleshores es diu pressupostos aprovats de franc; 25% de castellà; cas del diputat Juvillà; repressió de la Meridiana. Tot curullat per la ja ridícula quimera de la taula del diàleg tan real com la pedra filosofal i amb la mateixa funció.
Pel seu balanç la Generalitat republicana ni és Generalitat ni republicana, sinó un òrgan autonòmic incapaç de defensar els drets dels seus parlamentaris. Quant als propòsits per l’esdevenidor, llegits amb claredat pel president, ja se sap, tots calbs.
A la vista del panorama, per fer creïble el seu compromís oficial amb el mandat de l’1O, JxC hauria de trencar el govern. No ho fa pretextant que cal conservar el que s’ha aconseguit i també per tal d’impedir que ERC no es llanci als braços dels comuns amb un nou tripartit. Seria un govern d’ERC i els seus “aliats naturals”, segons Tardà, amb suport exterior PSC. Però això és mentida: no trenquen perquè són el mateix.
No cal conservar el que s’ha obtingut perquè no s’ha obtingut res. Ans al contrari, en un any s’ha perdut gairebé tot el poc que s’havia aconseguit en immersió, sobirania del parlament, pes de Catalunya a Madrid; i la taula del diàleg és una no-taula que s’hi ha “vaporitzat” com succeeix amb les no-persones de la novel·la d’Orwell.
Quant a la possibilitat del nou tripartit cal considerar que el govern actual no farà res diferent del tripartit vell; de fet, els pressupostos tenen l’aprovació dels Comuns. A més a més, el govern amb els “aliats naturals”, enemics juramentats de la independència, palesaria d’una vegada per totes que ERC no és independentista, encara que sigui parlant de si mateixa als mitjans que controla, gairebé tots, com “partit independentista”.
El problema és que JxC tampoc no ho és d’independentista. A JxC hi sembla haver un sector més obertament independentista que es correspon amb la majoria del seu electorat. Tanmateix, la majoria de la militància i, sobretot els càrrecs no està encisada amb l’independentisme, cosa lògica atesa la seva procedència i el seu enyor del PDeCat. Intenten fer veure que són diferents, però no és veritat: és la mateixa partitocràcia gens interessada a la independència.
A JxC fan el mateix que ERC: paraules. El seu pla sembla ser donar suport, amb algunes crítiques, a la política claudicant dERC a l’interior (tasca encomanada a Jordi Sánchez) al mateix temps que es concentren totes les energies a la batalla judicial del MHP Puigdemont a l’estranger, un assumpte comprensiblement personal, però que serà difícil traduir en un acte de rellevància col·lectiva en un temps incert, sobretot si el president legítim dels catalans continua dins del joc dels partits.
En qualsevol cas i mentre arriba aquest esdevenidor incert, el que tenim ha estat admirablement formulat al discurs llegit del MHP: un govern autonòmic que exigeix unitat a l’independentisme per defensar el que ell mateix no defensa, la immersió; per garantir uns drets que ell mateix ataca; per encoratjar una mobilització al carrer que ell mateix reprimeix amb la força pública.
És patètic.
