Administrativament, ICV és morta. Amb un deute de 9,2 milions d’euros, el 2019 el partit hereu del PSUC abaixava la persiana després de tres dècades de vida política estrictament lligada al PSC, amb un poder polític que havia estat directament proporcional a les necessitats aritmètiques dels socialistes catalans per completar majories ja prou folgades a Barcelona, o en el cas de la Generalitat, per acabar de completar els dos governs del PSC-ERC prèviament pactats. D’aquella ICV no en queda legalment res, ni el deute. Sí noms il·lustres d’aquella formació com Ernest Urtasun, Janet Sanz, David Cid, Aina Vidal, Candela López o Josep Vendrell, que després que el 15-M desencadenés un nou moviment polític a l’Estat i a Catalunya, van passar -com el gruix de la militància d’ICV- a donar forma als Comuns. Era aire fresc, havia de reformar el règim del 78 i traslladar la lluita social a les institucions. En el cas de Barcelona, la irrupció va ser brutal: Ada Colau era alcaldessa de Barcelona. Aquell espai ideològic a l’esquerra del PSC deixava de ser crossa per tenir el poder total a la capital del país. De sobte, i per primera vegada, la crossa era el PSC, ERC i fins i tot la CUP.
I així ha estat fins al 2023, passant per una Ada Colau investida per l’elit més a la dreta de Manuel Valls. Però un canvi històric va fer que el PSC recuperés Barcelona gràcies a un pacte d’estat entre PP i PSOE, amb la connivència dels Comuns. I de nou, aquells Comuns revolucionaris han tornat a la casella de sortida i ara assistim a la ‘Iniciativització’ final d’aquest espai. Roda el món i torna al Born.
Els Comuns han tornat a ser crossa del PSC a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, i ara malden per aconseguir algun trofeu en la negociació d’uns pressupostos que amb molta probabilitat acabaran aprovant tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona. Sense lideratge definit en cap de les dues places, i amb menys massa crítica que fa uns anys. El mateix context en què operava ICV, sense expectatives de victòria enlloc i pendents de les engrunes que pogués oferir el PSC.
Tenen al davant uns anys per decidir si tornen a la vella ICV o si, com semblava que farien el 2023 desencadenant la convocatòria avançada d’eleccions al Parlament, marquen perfil propi i s’emancipen definitivament dels socialistes.
