En gener del 2023, l’aleshores presidenta del Tribunal d’Estrasburg va anunciar que es donaria prioritat a les principals demandes contra Espanya presentades des de l’independentisme. Aquesta decisió suposava tractar conjuntament aquestes demandes com a “casos d’impacte”. En pocs mesos, es va donar a conèixer l’admissió a tràmit d’una quinzena de demandes i l’emplaçament a Espanya per contestar-les.
Val a dir que la carpeta catalana ja comptava amb casos resolts, algun de transcendència evident. El més conegut de tots és la demanda de tots els parlamentaris sobiranistes contra la suspensió del ple que havia de debatre els resultats del referèndum de l’1-O. Aquella demanda va ser inadmesa pel TEDH en maig del 2019, sense haver estat notificada mai a Espanya, amb una decisió de 13 pàgines subscrita per 7 magistrats.
La decisió del 2019 es va conèixer com el cas Forcadell, perquè la presidenta del Parlament era la primera demandant. Es tracta d’una decisió que bàsicament donava la raó a Espanya, tot considerant que el Tribunal Constitucional no havia vulnerat els drets dels diputats del Parlament quan va suspendre la sessió parlamentària del 9 d’octubre del 2017. Com era previsible, la decisió del cas Forcadell ha estat exhibida per Espanya com un trofeu, i al·legada reiteradament per justificar la persecució de l’independentisme dins i fora de l’Estat.
L’independentisme no va fer mai, almenys en públic, una valoració del significat del cop de porta del TEDH a una demanda unitària de tots els parlamentaris independentistes i alguns dels comuns. Potser tothom es va quedar amb la desqualificació fora de lloc que va fer Gonzalo Boye a l’advocat que l’havia signat, atribuint-li errors en la presentació de la demanda. Dic que estava fora de lloc perquè en realitat la demanda l’havia treballat una advocada anglesa que un any abans havia estat candidata a ser magistrada del mateix TEDH. Per tant, és evident que no era un problema de forma.
Com no hi ha tampoc cap problema de forma en les demandes dels diputats del Parlament que varen ser inadmeses fa un parell de mesos. El TEDH va avalar la suspensió del ple que havia de declarar la independència i la prohibició dels debats sobre autodeterminació i monarquia pels mateixos motius. Els magistrats consideren, si fa no fa, que respectar l’autoritat del Tribunal Constitucional és més important que respectar el vot i l’opinió dels catalans. És trist reconèixer-ho, però no tindria cap sentit negar-ho.
El TEDH ha de decidir encara dos paquets de demandes dels presos indultats. Però des del punt de vista polític no són les més importants. Diguin el que diguin les sentències que es dictin en els seus casos, no es pot esperar que constitueixin cap victòria política per a l’independentisme. Una vegada dictada l’amnistia, queden només per resoldre situacions personals, la majoria derivades de la negativa del Suprem a aplicar-la. Per tant, una decisió del TEDH favorable a algun dels presos es podria llegir, arribat el cas, com una victòria del PSOE.
Els pactes polítics que han comportat la rendició dels partits independentistes són, sens dubte, un factor clau per explicar com enfoca el conflicte català el Consell d’Europa. El Tribunal és formalment independent, però és una institució del Consell d’Europa i mai no ha estat aliè a les dinàmiques polítiques i geopolítiques. És més, sempre hi ha hagut una notable sintonia entre les decisions del TEDH i els posicionaments de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (que és qui en nomena els magistrats).
En aquest context, no es pot obviar el paper de la resolució del Consell d’Europa aprovada el mateix dia que s’anunciaven els indults, el juny de 2021. Aquesta resolució no només demanava els indults, sinó que parlava de la reforma del Codi Penal, de la fi de la persecució dels exiliats i de diàleg polític dins el marc constitucional. És a dir, la resolució sembla que s’està complint per totes les parts. Vist en perspectiva, qualsevol diria que la seua aprovació responia més a una dinàmica de mediació i pacificació que no pas de condemna a Espanya pels excessos repressius. Per entendre’ns, si la intervenció del Consell d’Europa en el conflicte català en realitat formava part el procés de “normalització” que han pactat els partits catalans i el PSOE, no és lògic esperar que una institució del Consell d’Europa com és el TEDH faci res altre que no sigui contribuir a la solució de situacions personals dels líders del 2017, deixant fora el conflicte de fons entre Catalunya i Espanya. Així doncs, la carpeta catalana, en allò que fa referència als nostres drets nacionals, haurà de ser tractada en altres instàncies internacionals. Al TEDH ja l’han tancat
