El PP i Vox han demostrat, aquest diumenge, per què la seva aposta per radicalitzar el missatge espanyolista els porta a la soledat política. El fet empíric és que, tot i la intensa propaganda prèvia, –amb especial propagandístic a TeleMadrid, criticat fins i tot per Vox per la submissió al PP– la manifestació va quedar-se molt lluny dels estàndards de l’independentisme, amb una assistència militantment monolingüe i un mar de pancartes on es podia llegir un “no” global, agressiu i constant. Això i dues consignes que, combinades, són inassumibles per a una immensa majoria de la societat catalana. Perquè ni els catalans, massivament, pensen que Sánchez sigui un “traïdor” a no se sap ben bé què, ni tampoc pateixen aquesta fòbia plena d’odi contra Carles Puigdemont, fins al punt de tenir com a prioritat vital que el tanquin a la presó.
Feijóo, Abascal i Ayuso van venir a Barcelona a plantejar un projecte de futur per a Catalunya del nivell de quedar-se en “una región, como todas las demás“, com proposava la presidenta madrilenya. I això, a banda de la mediocritat que significa, comportaria l’assimilació i la destrucció definitiva de la llengua i la nació. Un objectiu que, almenys a Catalunya, sempre serà patrimoni de funcionaris de l’Estat i persones amb dificultats serioses d’adaptació a l’entorn. I no més enllà.
Van venir, van sortir per la tele i van marxar. Com aquelles excursions que protagonitzaven Albert Rivera i Inés Arrimadas, avui feliçment oblidats. L’itinerari serà exactament el mateix.
