Ignacio Garriga Vaz de Concicao és un dentista que no arriba als trenta-cinc anys, un personatge que es vesteix amb pretesament elegants jaquetes blaves creuades i impecables corbates. Resulta que és, a més, diputat al Congrés i el candidat de Vox a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I, per descomptat, segur candidat a no arribar mai a aquest lloc. I menys encara, per si algú pogués haver tingut aquest dubte esbojarrat, després del que li ha fet el seu cap a Madrid aquesta setmana.
Perquè a Santiago Abascal, el cap de Garriga, tot li surt malament: no se li va acudir una cosa millor que promocionar al seu home a Catalunya com a teloner en la moció de censura que el líder ultradretà ha presentat al Congrés dels Diputats aquest dimecres contra Pedro Sánchez i que tan pèssimament ha acabat aquest dijous. El descomunal daltabaix d’Abascal ha arrossegat, és clar, Garriga, que havia inaugurat la sessió donant pas al seu senyoret amb un discurs que volia ser moderat en les formes i dur en el fons, tot i que, la veritat, no va passar de polit en tots dos formats: es notava el tuf extremista.
I aquest dijous, després de tot el que ha passat en les últimes hores, amb Abascal assaborint el seu fracàs (anunciat per tots menys per ell mateix), qui es recorda de Garriga i de les seves pretensions de ser el líder de la dreta nacional en les eleccions catalanes? A quina paperera ha anat a parar aquella intervenció que va obrir la sessió parlamentària, amb un Garriga que pretenia enlluernar tothom i va ser arrossegat pel corrent?
És clar que això de Garriga no és sinó el petit, últim, detall del gran marasme. Un recurs del cronista per anar del que és menor al que és més gran. Seria miop desconèixer l’abast possible del que ha passat en la política espanyola arran del debat parlamentari motivat per la presentació per Vox d’una moció de censura contra Pedro Sánchez i el seu govern PSOE-Unides Podem. Però que era en realitat un míssil dirigit contra Pablo Casado i el PP, un intent de Santiago Abascal, el líder de la ultradreta, per quedar-se amb el lideratge de tot l’arc de la detra parlamentària i nacional.
Abascal ha subestimat Casado; potser l’hem subestimat tots. Perquè el president del PP s’ha tret de la màniga essències que li desconeixíem i s’ha empescat un discurs amb el qual ha destrossat Abascal i que ha posat Pedro Sánchez, al qual tampoc ha estalviat diatribes, encara que menys verinoses, en el tràngol de mostrar el seu tarannà pactista, almenys pel que fa a la renovació de el poder judicial, que és un tema altament tòxic.
Qui sap si això és el principi d’una llarga (i no massa íntima) amistat entre Sánchez i Casado, ballant tots dos sobre la foguera formada amb les restes de l’ultradretà. No crec, personalment, que les coses vagin tan lluny. Però seria absurd i sectari desconèixer que la talla política de Casado ha crescut, en les últimes hores, diversos centímetres. I que Sánchez, li agradi o no –que és que no– al seu soci morat Pablo Iglesias, ha de mostrar un cert agraïment al seu rival Casado per haver fomut aquest clatellot a l’enemic comú, aquest Santiago Abascal que odia les autonomies, Europa, els immigrants, els nacionalistes, les feministes i Soros i que, en canvi, estima tant Trump, Bolsonaro i aquestes essències pàtries més ràncies en què ja ningú creu.
I això, és clar, tindrà la seva traducció en la política catalana. Ja seria inconcebible qualsevol tipus de pacte futur, a Madrid, a Barcelona o a Sevilla, entre Vox i el PP, que s’aproxima més a Ciutadans i qui sap si, amb el nas tapat, als socialistes, en la seva carrera cap al centrisme. Veurem fins on podria arribar una aliança de constitucionalistes davant les eleccions catalanes, que a Madrid temen –saben– que seran un plebiscit independència sí-independència no. De moment, de cara a aquestes eleccions, el fantasma ultra ha quedat conjurat pel ridícul fet per Vox a les Corts generals.
I això tindrà conseqüències. En primer lloc, per al pobre Garriga, que anticipa la patacada electoral després del desastre obtingut pel seu cap Abascal. L’odontòleg no hauria hagut acceptar mai el paper de teloner de tal personatge. Penso que Garriga, en qui sens dubte concorren virtuts personals molt estimables, mai hauria hagut de ficar-se en política. I menys encara on s’ha ficat. Em sembla que hauria d’haver-se quedat a la seva consulta i donant classe a la Facultat d’Odontologia de la Universitat de Barcelona. Fins que Abascal, trampa mortal –vaja, un rodolí– es va creuar en el seu camí.
