Aquesta columna ha entrat en una nova etapa. Bàsicament perquè el país i el món han donat en poc temps uns girs vertiginosos. En els primers temps parlava sobretot de com rellançar el projecte independentista. Després que la classe política autonòmica va decidir enterrar-lo en comptes de rellançar-lo, la columna va analitzar les raons i conseqüències de la fi del procés. De tot plegat, a partir d’ara no en parlaré tant, tot i que la independència del país és l’única causa que encara avui motiva el meu activisme.
L’enterrament del procés deixa moltes seqüeles, que unides a la crisi global de la democràcia i l’estat del benestar ens situen en un veritable laberint històric. El final del món que va emergir de la destrucció moral, física i econòmica de la Segona Guerra Mundial no és qualsevol cosa. I segurament una de les realitats més palpables és la destrucció de l’espai polític com a generador d’esperances i millores de la vida de les persones. Avui la majoria ja creu que les institucions, en comptes de solucionar-li problemes el que fan és fer-li la vida més difícil.
Aquesta desafecció, entesa com la implosió de la confiança en les institucions i els qui les gestionen, es manifesta de moltes maneres. Però segurament la conseqüència més important és la pràctica impossibilitat de construir amb èxit cap projecte en positiu per a fer avançar la nació. El motor de la història no és que s’hagi quedat sense gasolina. És que està avariat i arreglar-lo és més costós que canviar-lo. Per això, si volem anar enlloc (i jo, a diferència d’alguns no he perdut en cap moment l’esperança d’arribar a la independència) ens cal reconstruir el vehicle.
Vivim en un món en què les realitats no importen gaire. Guanyen els relats i les narratives per damunt dels fets. Però no ens enganyem, transformar la realitat només es pot fer a partir d’entendre-la i disposant dels instruments necessaris per incidir en els mecanismes causals. Un procés d’independència no és una qüestió semàntica ni simbòlica, és fonamentalment una operació de presa del poder per arrabassar-li a qui l’exerceix actualment. No hi ha res més profundament polític que això.
La política sense confiança en el treball col·lectiu, i per tant en les institucions, és una activitat estèril. Per això avui en dia és tan difícil assolir qualsevol transformació política en positiu, si no directament impossible. Les lluites més nobles, com la que ens ha de portar a la conquesta de la nostra llibertat, estan en via morta. Perquè tots plegats, des de dins i des de fora, han aconseguit ensorrar la confiança en les institucions i en els actors polítics. Almenys per part d’una gran quantitat de la ciutadania, tota ella imprescindible per a l’èxit de qualsevol proposta de canvi.
A banda de la regeneració inajornable de lideratges i organitzacions polítiques, que és un clam del qual ja m’he fet ressò moltes vegades, caldrà parlar de com salvar la pròpia democràcia. Perquè, no ens enganyem, per molt que els nostres enemics es comportin de manera antidemocràtica, nosaltres només serem lliures en un món lliure. I perquè, que no s’enganyi tampoc ningú, les forces antidemocràtiques seran novament derrotades per edificar el nou món que ha de venir.
I caldrà parlar de la nació en el sentit de comunitat. No només en el sentit de grup de gent amb identitat compartida, sinó també de comunitat de confiances, de sacrificis i de distribució equitativa de beneficis i càrregues. Una nació que no és, ni de lluny, una suma d’individus amb una història comuna sinó un projecte de convivència a perpetuïtat. En definitiva, una comunitat política en el sentit més noble del terme, amb institucions compartides per governar-se a ella mateixa i promoure el benestar de la majoria.
Per tot això, recuperar la política ha esdevingut un projecte urgent, sense el qual res no serà possible. Un projecte que requereix tornar a confiar en nosaltres, en els nostres conciutadans i en uns actors polítics que per força haurà de ser nous. Per què sí, tenim molt clar on volem anar, i tenim més raons que mai per fer-ho, però no hi arribarem mai si no ens arremangam per reconstruir l’únic vehicle que ens hi pot portar.
