A un mes de les municipals hi ha força nombre d’independentistes ruminant si votar en blanc, nul, abstenir-se o votar alguna de les vàries opcions en què s’esfilagarsa el vot als extraparlamentaris. És una de les reaccions a la desesperació, al desencís provocat per la inacció del govern i, en general, dels partits dits independentistes, de la partitocràcia, més pregon que el desencantament amb el qual Max Weber inaugurava la modernitat.
L’independentisme es troba en un atzucac: d’un costat, se sent estafat pels partits, tots. De l’altre costat no té cap mitjà institucional per fer valer una possible opció alternativa al marasme actual. Dos anys de govern republicà han aigualit primer i desballestat després el moviment, sense que l’acció institucional arribés a compensar l’anorreament de la llarga onada de l’1-O. Ans al contrari. La tossuderia del MHP Aragonès d’aferrar-se al poder, contra tota lògica parlamentària, amb un suport de 33 diputats sobre 135 ha deixat el govern republicà reduït a una agència de col·locació de militants i amics, un exercici de nepotisme fabulós. El nomenclàtor de les administracions públiques catalanes sembla un llibre de família d’ERC: cònjuges, germans, cunyats, cosins. Qui vulgui una llista (i no sencera) amb noms i cognoms pot veure-la aquí.
Amb la taula del diàleg reclosa a la golfa de l’oblit, el projecte de destruir el moviment independentista s’amaga darrere una nova estafa amb voravius acadèmics que no ens durà enlloc, com sap tothom, començant pels que la proposen i que per això la proposen. Una típica cortina de fum per a continuar fent la viu-viu, gaudint mentrestant del dolce far niente autonòmic.
Tot això, però, és cosa sabuda. No té cap sentit continuar denunciant l’incompliment del govern de Pere Aragonès, carregant-nos d’indignació a cada nova brutícia d’una política que es va concebre com a mitjà per acabar amb l’independentisme. Ja és evident que tot l’independentisme institucional ha estat una estafa des de l’inici. Repetir-ho no porta enlloc i avorreix. La qüestió que es planteja ara és si s’accepta el replegament de l’independentisme, és a dir la seva desfeta i tots ens preparem per a un cicle llarg de neo-autonomisme hegemònic d’ERC, o si es troba el mitjà de reconstruir l’independentisme i mantenir l’embranzida de l’1-O.
Un punt previ important aquí és clarificar d’una vegada l’ambigüitat de JxC. S’ha de saber si el partit està pel mandat de l’1-O i la unilateralitat o per tornar a la casa del Pare i reconstruir governs “independentistes” de coalició d’acord amb la seva consigna de la unitat. Potser les municipals vinents ens donen alguna clau.
Aquesta clarificació és imprescindible per a reflexionar sobre la possibilitat que es veu prou propera que el MHP Puigdemont torni a Catalunya. Òbviament, no és el mateix liderar un partit que defensa el mandat de l’1-O i la unilateralitat que un altre que defensa l’acció a dins del marc constitucional espanyol. Suposant que el president mantingui el seu esperit unilateralista, caldria saber quina seria la posició del partit. Si hi hagués confrontació, la situació s’enfoscaria.
El president no pot trencar amb el partit perquè no compta amb una base institucional pròpia, atès que el Consell de la República, sobre ser una entitat nova, no té gaire suport popular. Es podria pensar que encapçalés la llista cívica que proposa l’ANC. Això alliberaria la seva candidatura de l’estigma partidista i facilitaria el vot dels electors sense partit. Però, per a acceptar-ho, s’haurien de moure algunes conviccions molt arrelades sobre partits i no-partits.
Una candidatura del president Puigdemont faria referendàries les eleccions. Suposant una majoria absoluta parlamentària de l’independentisme, amb hegemonia de l’unilateralista, el resultat no pot ser un altre que una declaració unilateral d’independència en seu parlamentària. Una declaració que tindrà una resposta de l’estat. I en aquest moment, segons quines siguin les accions col·lectives, es comprovarà el grau de suport popular al lideratge independentista unilateral.
38
21
