Volien donar-li una dimensió èpica: el retorn de la líder exiliada que, després de menjar l’amarg pa de l’exili, tornava a la pàtria. Invicta, triomfadora, plena d’energia, disposada a acabar allò que havia deixat pendent sis anys enrere. Sens dubte amb la mateixa voluntat i fermesa amb què Pere Aragonès es presentava a les eleccions catalanes del 2021 per culminar la independència. Els líders republicans són gent de paraula.
El partit ho havia preparat tot meticulosament, cada pas, cada detall, per donar-los més solemnitat i valor simbòlic. Alts al camí amb emotius significats; les portes catalanes; el viatge per l’autopista, gravat des d’un altre cotxe de seguici, una mà saludant per la finestreta, com el Papa. La gran exiliada venia a retrobar-se amb el seu país, amb el seu poble. Es va abraçar, va posar, va caminar amb la seva gent en diversos moments i llocs. Es va emocionar en unes declaracions, va córrer a abraçar els seus pares davant de l’habitatge familiar i, finalment, es va fer retratar sola, puny enlaire al mig de la plaça de l’Ajuntament de Vic, baluard de l’independentisme. La viva imatge d’una Srta. Rottenmeier del segle XXI.
En tots aquests moments gloriosos, del retrobament amb el poble, perfectament filmats, l’únic que ha faltat ha estat el poble. Fora de la seva guàrdia personal i els càrrecs del partit que cobren per aquestes tasques, ningú més ha anat a celebrar el que es presenta com una victòria. I mira que a la gent del poble ens agraden les celebracions! Com siguin. Fins i tot encara que semblin funerals.
És clar que vivim a l’era dels mitjans de comunicació. El que és important no és que acudeixi el poble; l’important és que acudeixin els mitjans, sobretot la televisió que després projectarà la notícia amb els enquadraments deguts per ocultar l’absència de públic. I, gairebé es diria que, per portentosa casualitat, en totes les etapes del viatge de tornada, hi havia propera una càmera de la televisió pública, encarregada de transmetre en directe aquell moment tan emocionant en què mare i filla es fonen en una abraçada després de sis anys de cruel separació. Prova que, com es deia en el feminisme de la segona onada, “el que és personal és polític”, encara que sospito que no s’ho imaginaven així.
Pot ser que el poble no acudeixi als actes dels líders, o d’alguns líders, però es fa present a les xarxes amb unes anàlisis crítiques immediates i esmolades dels fets. I acompanyats per imatges, ara que la gent anem pel món amb el mòbil a la mà. Les xarxes són una hemeroteca universal oberta. Amb el seu relat pompós (i reiterat), els mitjans construeixen una realitat falsa, però les xarxes, l’opinió pública, el poble, afegeixen context a cada pretensió i destrueixen el sentit a l’escenificació.
L’inici és brusc, però estalvia continuar detectant incongruències o mentides. La que, al seu dia, va dir que no era partidària de la declaració d’independència no pot anunciar després que acabarà el que no volia en un primer moment. Sobretot tenint en compte que planeja retirar-se de la primera línia. Tret que es refereixi a posar fi a tota possibilitat d’independència. Que tot es pot donar a ERC, paradís de l’ambigüitat i, pel que es veu, de la corrupció, de la que es vantava estar lliure, fent realitat una altra vegada el vell adagi “digues-me de què presumeixis…”.
Els de Junts han estudiat minuciosament l’episodi; fins i tot s’han personat en alguns moments. Ara ja saben què han de fer a l’hora de preparar el retorn del seu líder que, per cert, pot acabar a la presó, afegint un xic d’emoció al moment. Ara que la canilla de gossos judicials persegueix també en Gonzalo Boye. Evitar tot relat hagiogràfic feixugament repetit per TV3. Això és fàcil, ja que no és gaire segur que les càmeres segueixin el president Puigdemont fins a l’excusat, com han fet amb la Sra. Rovira.
Tota comparació és odiosa, sobretot, per a qui surt malparat. El retorn de Puigdemont té un calat molt superior al de la Sra. Rovira. No és només que quedi enfosquida pel carisma d’aquell. És una mica més gran: Puigdemont és l’interlocutor del govern espanyol, és un líder en actiu, aspirant a la presidència de la Generalitat, amb un projecte i la possibilitat de tirar-lo endavant. Estarà millor o pitjor, però té consistència. La Sra. Rovira i el seu partit no tenen projecte, la seva executòria és desastrosa, plena de corrupció, endollisme, caciquisme i delinqüència i no contemplen cap altre horitzó que investir el Sr. Illa, amb tripartit o sense. I retirar-se a conrear el jardí del seu partit i les guanyes del seu negoci.
