Aquests dies s’han viscut a Sud-àfrica els pitjors disturbis des del final de l’Apartheid. L’espurna va saltar la setmana passada quan l’anterior president, Jacob Zuma, va ser empresonat per corrupció. Els seus partidaris van organitzar protestes a tot el país, sobretot a la zona del Natal (d’on és originari) i als suburbis de Johannesburg. El moviment ha degenerat ràpidament en saqueigs i motins que han provocat una forta resposta de les autoritats. El resultat ha estat de prop de cent morts, la majoria al voltant de centres comercials assaltats.
Les revoltes se sumen al clima de desesperació generat pel Covid, en un dels pocs països de l’Àfrica on el virus ha provocat una gran mortalitat en la població. La vacunació és enormement lenta, i segons els experts reflecteix les grans desigualtats socials del país. D’alguna manera, estem vivint el final de l’era Mandela; les il·lusions del nou país, multi-racial i democràtic, ja no es veuen per enlloc. La impressió general és que la societat és igual de discriminatòria que en l’època del racisme institucional, però a sobre una forta immigració dels països de l’entorn, la pandèmia i la corrupció rampant del govern han empitjorat el clima.
Cal entendre que a Sud-àfrica, les disputes polítiques més importants es produeixen dins del mateix partit, el Congrés Nacional Africà. Tant Mandela com l’empresonat Zuma, o l’actual president Ramaphosa, són tots d’aquesta formació. En un escenari gairebé de partit únic, el Congrés Nacional Africà conté una gran diversitat de línies i tendències cada cop més enfrontades. Zuma representa l’ala més populista, retòrica i enrabiada; els seus partidaris inclouen molts joves indignats disposats a sortir al carrer i enfrontar-se a la policia i a l’exèrcit. Gent desencantada per l’absència de canvis i oportunitats socials, i fàcil d’encendre.
Zuma deixava molt a desitjar com a líder carismàtic. Ell mateix, i l’efervescència dels seus seguidors, despertaven molts temors. Les acusacions d’apropiació indeguda, favoritisme, adjudicacions il·legals, a més del negacionisme amb la SIDA i altres escàndols personals, l’han convertit en una figura odiada per molts. Començant pel món dels negocis, les classes més benestants, la comunitat internacional, però també arribant a gairebé tots els mitjans de comunicació i les veus més moderades del seu partit. Ell sempre s’ha enorgullit de ser un supervivent a la contra, algú que supera tots els obstacles i si cal actua amb l’arrogància del bully de barri. Fins que ha hagut de lliurar-se a la justícia. Els seus màxims valedors empresarials, els membres de la família Gupta, han fugit del país.
L’ara president Ramaphosa, en canvi, és tot un altre perfil. Es tracta d’un pragmàtic que procedeix del món sindical. Coneix la importància de la negociació, sobretot amb la gran empresa, i vol evitar a tota costa l’enfrontament civil entre blancs i negres. Molt més en la línia prudent de Nelson Mandela, intenta crear seguretats (materials i jurídiques) per afavorir les inversions i el sorgiment d’una forta classe mitjana, l’únic que segons ell pot donar solidesa i estabilitat a Sud-àfrica. Un dels seus gestos més valents ha estat donar mans lliures als tribunals per enviar a la presó el seu predecessor.
La lluita és ferotge i caïnita. Els antics companys de partit, molts dels quals havien compartit presó i exili, s’estan arrenglerant en les dues sud-àfriques del present. Ja no es tracta de blancs contra negres, ara són faccions dins de la majoria negra que simbolitzen vies molt diferents. Els partidaris de Zuma gasten una estètica molt més atractiva per als joves radicals; protesta verbal i física enèrgica, desqualificació dels rivals pactistes, i reivindicacions de negritud poc sofisticades –ben lluny de les tesis intel·lectuals de la Consciència Negra de Steve Biko, per exemple.
Veurem com evolucionen els disturbis, però en tot cas estem assistint a un esclat vaticinat fa molt de temps. Des dels anys noranta, aquesta explosió d’impaciència estava latent en la complicada democràcia sud-africana. En aquells moments, la presència de Mandela va servir per calmar els ànims. El líder tenia una ascendència tan forta que va actuar de bàlsam. Però ell ja no hi és, i els seus deixebles estan barallats. No està gens clar com l’actual govern se’n sortirà; el president Ramaphosa té tot el suport internacional i de l’entramat sindical i empresarial, però això no li garanteix la pau social. I del que passi a Sud-àfrica en depèn, en gran mesura, el que passi a tot el continent. Caldrà seguir amb atenció el que passa a l’extrem del continent veí.
