Miro l’hemicicle del Parlament de Catalunya i no hi sé veure a ningú amb la suficient força i autoritat per fer una oposició creïble a l’actual govern presidit per Artur Mas. No parlo d’autoritat personal, que la tenen tota, parlo d’autoritat política. Ni socialistes ni republicans tenen asseguts als escons del Palau del Parc de la Ciutadella als seus líders, a aquells a qui els militants del seu partit han encarregat el timó de la nau; solament la popular Alicia Sánchez-Camacho gaudeix d’aquest atribut. Això que tècnicament és un inconvenient –que Pere Navarro (PSC) o Oriol Junqueras (ERC) estiguin fora de l’hemicicle—pot esdevenir també un avantatge.
És evident que als integrants dels dos tripartits que han governat Catalunya del 2003 al 2010 els és difícil defensar segons quina estratègia o criticar segons quines polítiques. No perquè en política no es pugui fer de tot, no; sinó perquè, a aquestes alçades, al ciutadà de Catalunya ja no és possible fer-lo combregar amb rodes de molí. Està clar que els caps del grup socialista i republicà al Parlament, Joaquim Nadal i Joan Puigcercós, tindrien problemes per explicar una oposició frontal al govern de la Generalitat en un moment de crisi econòmica, però també en tindrien si es lliuren en cos i ànima a unes polítiques que equivocadament o no, sempre han afirmat rebutjar.
Però allò que seria difícil de justificar en boca de Nadal i Puigcercós no ho ha de ser per Navarro i Junqueras que són nous en aquesta batalla, no tenen màcula per etapes anteriors i, a més, tenen l’autoritat política i moral que els dóna haver guanyat el congrés dels seus respectius partits. La llei més important que el Parlament ha d’aprovar, la que ens afecta a tots, és la dels pressupostos. Per què ha de ser impossible que aquest pressupost s’aprovi amb els vots del PSC i ERC? Perquè també els vol votar el PP? Si estem en una situació d’excepcionalitat, com ho demostren tots els indicatius econòmics, perquè no ha de ser possible abandonar per un moment el tacticisme i remar en una mateixa direcció? I si hi ha dubtes, legítims i raonables, amb la línia marcada pel president Mas, sent com és aquesta una època crítica, no pagaria la pena fer confiança al president de Catalunya i al seu conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell? Si les coses surten be, Navarro i Junqueras sempre podrien dir que el seu exercici de responsabilitat ha ajudat a sortir del pou. I si no surten tant bé podrien justificar que el govern no n’ha sabut prou tot i el seu suport incondicional.
El dia que el país comenci a saber sumar esforços, a anar junts, a mirar a llarg termini aquell dia serà veritat allò que va assegurar l’entrenador del Barça, Pep Guardiola: “Som un país imparable”.
