Esquematitzant-ho molt, el fet que dona pas al creixement polític i social de l’independentisme és el fracàs de la via negociada que va significar l’enfonsament del nou Estatut. Passada una dècada llarga, en gran part ens trobem amb un escenari semblant. La nova versió del pacte és l’acord ERC-PSOE que, suposadament, dona com a resultat un sistema singular i equivalent al concert basc i navarrès. El context és semblant i la premsa visigòtica madrilenya udola amb la mateixa intensitat que ho va fer en aquella ocasió. El punt de partida, per tant, no hauria de ser especialment desastrós, almenys políticament.
El problema és que si la història es repeteix, una vegada més, i el pacte fiscal català/finançament singular acaba essent una denominació més de la mateixa presa de pèl de sempre, en aquesta ocasió no hi haurà ningú en condicions d’encapçalar la reacció. L’acord no prové d’una majoria parlamentària, sinó d’un pacte entre dos partits per investir Salvador Illa, així que només ERC s’hauria de sentir interpel·lada per aquest fracàs.
És més. En realitat, si es va al moll de l’os, aquest compromís que, en cas de complir-se, adquiriria dimensions històriques, s’ha signat entre el PSOE i el sector rovirista de la batalla campal que és, a hores d’ara, ERC. Només aquest grup dins d’un partit en crisi se sentiria realment concernit per un hipotètic incompliment per part del govern de Madrid, així que el PSOE pot pensar que no cal esforçar-se gaire ni en el finançament ni en res.
En definitiva, la clau està a donar una resposta de país al fracàs d’un pacte de partit. La resta és politiqueta autonomista.
