La pregunta és molt catalana: aquí, qui mana? I la resposta és sempre molt en clau espanyola. Típic d’un país sense poder, que històricament ha jugat a conquerir-lo per la via democràtica, la revolucionària o la del martiri, tres vies que han acabat malament. Un país on les seves elits econòmiques fa segles que juguen al mateix joc, esgarrapar algun avantatge de qui té el poder de veritat, és a dir, Madrid, mani qui mani, sense fer gaire fàstics a ningú.
El llibre de Miquel Macià i Pep Martí, Els que manen retrata la Catalunya d’ordre i les seves contradiccions i mitologies. Joan Antoni Guerrero els entrevista en aquest diari i, després de donar-hi moltes voltes, acaben concloent que, de tota aquesta alta burgesia, ni cas. Qui té més influència, qui mana de veritat, més que el govern i més que els Godó, és Salvador Illa. Mentre sigui Pedro Sánchez el que mana, és clar. Si un dia Feijóo mana a Espanya el que li deixin manar, si és que no s’estavella abans del que es pensen, ja veurem qui és el seu delegat. Segur que hi ha candidats, però després de les glorioses experiències catalanes del PP i Ciudadanos, qui aspiri a ser un representant territorial de segona el millor que pot fer és estar-se ben quiet i que ningú no el detecti.
Aquesta és bona: qui més mana a Catalunya és l’home de Madrid en cada moment. Sempre hi ha un virrei. O n’hi hauria d’haver un…
Tarradellas va acabar exercint aquest paper. També Pujol, amb gran habilitat per fer veure que ell era l’amo i que els seus eren la família reial. Des de Pujol no hi ha virrei ni cort del virrei. I d’això plora la criatura.
L’onada independentista ha trencat tots els esquemes, tot aquell repartiment de papers que funcionava tan bé, sempre que no es qüestionés que el poder de veritat residia a Madrid. Maragall va intentar escapar del parany a través de subterfugis federals fins que el van bloquejar, Montilla no era més que una mena de prefecte a la francesa, tot i que va tenir moments d’immensa dignitat i visió, Mas no va omplir mai el càrrec, Torra passava per allà, Puigdemont va topar amb els límits del país i de l’Estat i Aragonès se situa clarament com la transició, sense que se sàpiga cap a on o cap a què.
La burgesia barcelonina (catalana, sí, però sobretot barcelonina, dels que es pensen que el país és seu i la resta són aborígens) fa molts anys que no té virrei. El curtcircuit del poder és total. No se sap qui mana. El poble, que durant un cert temps va agafar el lideratge, ara pastura als prats de la decepció i l’amargor. La política és un desert. L’economia va per lliure, cosa que mai no agrairem prou als déus. I tot plegat és confusió.
El Procés ha trencat els esquemes però no els ha substituït per esquemes nous. Se’ns va acabar la força. Deixem-ho aquí. I després de les presons, els exilis, les ruïnes econòmiques i tantes repressions i misèries, l’embranzida de la dècada passada ha donat pas a la depressió col·lectiva, al desconcert.
Les elits de tota la vida, que tampoc no són de tota la vida, comparteixen incertesa. Ja no saben qui mana. No saben fins a quin punt poden manar ells. No tenen un model de país ni un lideratge. Tot ha canviat i ells continuen allí, més o menys, on eren, però sense saber cap a on van.
Tornem, com sempre, a la maledicció catalana. Unes elits que confonen el país amb els seus interessos i que no tenen cap idea de país, més enllà de la submissió al poder autèntic de Madrid. Un poble dividit, amb pulsions democràtiques potents, amb esquerdes. Una política que navega més aviat al seu propi servei. Uns exilis interiors i exteriors que corren el perill de caure en via morta. Un país trencat per dintre, que a vegades ha semblat un oasi i d’altres un polvorí, però que no ha trobat des de fa segles un relat unificador i esperançador.
Fins que no sortim del model del virrei i de la cort del virrei i de la submissió a Madrid, estem llestos. És allò que retrata tan bé el tòpic: la política, o la fas o te la fan. I aquí fa segles que ens la deixem fer, pels de dins i pels de fora. Incloses aquestes elits tan cregudes. I després ens queixem perquè els trens no funcionen…
4
