Si alguna cosa podem celebrar enmig d’aquesta rebentada de mediocritat institucional, és que ara, per fi, la idea que aquests polítics i partits no estan disposats a fer la independència, ja és una idea mainstream. Ara, per fi, els qui ho advertim des de fa anys ja no hem de sentir-nos dir hiperventilats, ni hem de suportar les al·lucinacions de compatriotes sobre jugades mestra, ni hem de sentir dir a la nostra gent que aquests polítics s’han sacrificat per nosaltres. Ara, per fi, ni tan sols els llepes de professió són capaços de defensar el patètic espectacle que ens estan oferint aquests titelles de Madrid.
Rendits i minúsculs, els suposats representants de l’independentisme ja no tenen lloc on amagar tal pomposa subordinació. A la figuera ja només hi queden alguns feligresos de Puigdemont, que esperem, pel bé de tots, que perdin aviat la fe i que s’adonin, per fi, que si Puigdemont o Borràs o qualsevol altre d’aquesta parròquia segueixen sotmesos a Espanya, no és perquè Esquerra els obligui sinó perquè ells tampoc no saben quina altra cosa fer.
Si bé el pas del temps ens ha donat raó, els “hiperventilats” encara tenim algunes pujades costerudes al davant, com ara intentar articular una alternativa política que engresqui prou gent i com ara convèncer els independentistes que el mandat del referèndum és vinculant. Cap dels motius pels quals algú pot posar-ne en dubte la legitimitat, canviaria en cas que se celebrés un de nou. Mai cap referèndum organitzat i celebrat en el marc autonòmic podrà ser diferent que el celebrat l’octubre del 2017 i, per tant, és ridícul tornar-lo a repetir perquè seria la mateixa cosa. És una idea que, a aquestes alçades, costa de fer entrar, però en fi, penseu que fins fa quatre dies ens deien de tot per explicar que els polítics ens havien pres el pèl…
