És una pel·li americana dels anys seixanta, The Russians are coming, un producte típic d’aquella època de pànic a una guerra nuclear i de paranoies, reals o imaginàries, que va ser la guerra freda. Hi ha pel·lícules molt pitjors i molt millors, com aquella de Telèfon vermell, volem cap a Moscou, de Stanley Kubrick, o The Day After, ja als anys vuitanta, però en conjunt es tracta d’un gènere potent, amb identitat pròpia i tones i tones de propaganda, a mig camí del bèl·lic, el polític o el de catàstrofes.
En aquella època remota els russos sempre eren els dolents, és clar. Un paper desagraït que anys abans havia correspost als alemanys o als japonesos, fins que els americans els van passar per la pedra i els van reconvertir. Però els russos mai no han deixat de ser l’enemic, tot i que no trigaran a deixar pas als malvats xinesos imperialistes. L’estrambòtic embolic dels deu mil soldats russos que havien de venir a independitzar-nos d’Espanya forma part d’aquest univers simbòlic, que té arrels també en el món de la Guerra Civil espanyola i del franquisme immortal, com era d’esperar.
Ara els russos estan tornant. No per la guerra d’Ucraïna, que passat l’ensurt inicial ha esdevingut una cosa tan quotidiana com una cacera de senglars a la catalana. Ara tornen perquè tornen a sonar no tant els tambors de guerra com els tambors dels grans negocis de la indústria militar. El criat que té Trump a l’OTAN, un tal Rutte, anunciava fa dies l’apocalipsi per enèsima vegada i exigia, com fa el seu amo de Washington, que Europa es remilitaritzi. Novament, el crit d’alerta és aquell antic “Que venen els russos!”, una mica actualitzat a còpia de convertir Putin en un personatge diabòlic que aspira a menjar-se mitja Europa mentre Trump ens deixa penjats perquè té altres prioritats estratègiques.
Sembla que tot això no ens afecta massa, oi? Ja se sap, la península Ibèrica queda molt, molt lluny de Moscou… I a sobre gaudim del govern més progressista de la història, no com aquests alemanys, que estan somiant ja a reconvertir les ruïnoses fàbriques de cotxes en factories de tancs i canons.
Doncs, no. L’únic que, per variar, aquí les coses importants es fan dintre del bloc de “partits d’Estat”, que significa règim del 23F, format per PP i PSOE. I una cosa important és dedicar una autèntica fortuna al pressupost militar sense que es noti. Vaja, com mantenir intacta la ley mordaza que vas prometre que canviaries en quatre dies… o tantes altres coses típiques de l’estil Sánchez i dels mètodes del règim.
De moment, ja portem uns 60.000 milions d’euros extra que s’estan comprometent per a despesa militar. Una xifra equivalent al forat immens que va deixar el rescat de la banca després de la crisi immobiliària, sí, aquells 60.000 milions que havíem de recuperar fins al darrer euro…
Ni debat parlamentari, ni social, ni polític, ni punyetes. Quan convé, es posen d’acord, encara que estiguin a matadegolla. I els socis dels uns i dels altres no gosen dir ni piu, a veure si els ho agraeixen i els cau alguna propineta.
El postureig de Sánchez, presentant-se com l’únic gran cabdill europeu que li planta cara a Trump, és una obra mestra, ja habitual en un actor que ens té acostumats a fer papers magistrals, a fer veure que és d’esquerres, republicà, feminista, plurinacionalista i el que més convingui. Els 60.000 milions en despesa militar són, com la repressiva “ley mordaza”, una prova contundent no només d’una òbvia manca de principis, sinó de les profundes complicitats que són la xarxa de seguretat del règim borbònic, casualment amb un monarca que és cap dels exèrcits, cosa que ens han fet creure que és el més normal i democràtic del món…
De la mateixa manera, volen fer-nos creure que no ens podrem permetre altres despeses molt més útils, però la inversió camuflada en armes o la immensa evasió fiscal dels rics o la demencial factura de l’AVE patriòtic ens demostren, una vegada més, que Espanya és riquíssima i que seria perfectament viable sense els catalans.
En qualsevol cas, aquesta remilitarització ja ens dona pistes de per on vindran els pròxims escàndols de corrupció, chanchullos, xiringuitos i bruts negocis esplendorosos: la indústria militar que ara inflaran a tota màquina per a una invasió russa que no es creuen ni ells. Li haurien de fer un monument a Putin, si fossin una mica agraïts, perquè aquí es forjaran aviat unes quantes grans fortunes… mentre el Marroc prepara, a anys o dècades vista, el xoc frontal de veritat, el nou 1898.
