Metro, quarts d’onze del matí d’un divendres. Jo amb el meu llibre, i un noi i una noia al meu costat que van xerrant:
“Què?, vas molt per la uni?” “què va! Ara, aquests dies que comencen les assignatures, però dona’m una setmana i no em veuran més per les aules”.
I sí, ho corroboro. Fa tot just tres setmanes que hem començat les classes a la Universitat, i ara ja puc calcular, respecte del primer dia de classes, el grup d’estudiants que acabarà examinant-se al febrer: la meitat.
Què deu ser, que passa a les aules, o que no passa, que la meitat d’estudiants s’estima més no venir a classe?
Qui més qui menys, a més, associa la universitat a certa crítica de la realitat: alguna cosa, però, en els anys recents, està canviant, perquè si abans les protestes, els carrers plens de gent denunciant o reivindicant s’associaven a la comunitat universitària, ara costa una mica més de recordar quan i en quin país, a quines ciutats ha estat així.
Llavors… si les i els estudiants d’universitats no són ni a les aules ni pels carrers… on són?
Dins les pantalles, sens dubte, però fent què i on més?
Avui dia la docència universitària, dins la major part de l’oferta que tenim a Catalunya, és presencial: la meitat d’estudiants no ve a classe, però, i l’altra, la que és dins l’aula, mira més la pantalla que els companys i les companyes o la persona que es mou per allà fent de docent.
Crec, sincerament, que hem confós la “innovació docent” amb una sort de sofisticació digital que, però, ha acabat retornant l’alumnat de les universitats a les aules dels instituts i també a les de primària: els ho donem tot fet, no cal que cerquin gaire, tenen el convenciment que al campus virtual han de poder trobar tot el que els cal per aprovar, i si a l’aula preguntes que en pensen, és difícil que algú trobi comú que ha de parlar.
Per això és tan i tan important el que està passant aquests dies amb la comunitat universitària als carrers i tancant aules i passadissos denunciant el genocidi contra Palestina, i exigint el cessament de qualsevol mena de complicitat, exigint que governs i governants arreu es posicionin.
Que en temps de pantalles a les aules, d’absentisme a classe, de campus virtuals farcits de tasques ben pautadetes, i de poc lliure pensament, que els carrers se’ns estiguin omplint d’estudiants vol dir que potser és que el que havíem fet era deshumanitzar les universitats.
