Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits. I no és un joc de paraules, perquè en realitat cada persona té una noció esbiaixada del que és o no és de sentit comú. Però tirant encara una miqueta més de tòpics diria que sovent el sentit comú té certa relació amb aquella idea de la majoria silenciosa. El sentit comú no sol dominar els titulars ni protagonitzar els debats polítics i socials.
Podríem dir que el sentit comú es compon d’un seguit d’idees, percepcions, experiències i judicis que la gent assumeix sense gaire esforç. I probablement per la mateixa raó la mateixa gent no sent tampoc la necessitat d’esforçar-se per defensar allò que considera que cau pel seu propi pes. Fins al punt que en èpoques de convulsions i desequilibris creixen les oportunitats per a posicions allunyades del sentit comú.
A la política catalana, per exemple, hi ha diverses coses que són d’un sentit comú inqüestionable i que paradoxalment ningú les diu. I d’altres, que no són en absolut de sentit comú i que paradoxalment hi ha gent que les diu com si fossin veritats absolutes. Ambdues coses suggereixen que som un país desconcertat, que en molts sentits navega a la deriva. Analitzem algunes d’aquestes coses:
És d’un sentit comú aclaparador que els líders polítics del 2017 no guanyaran mai més unes eleccions. Això ho diu tothom, i molta gent ho pensa però no ho diu, o només ho diu en privat. I malgrat tot, allà els tens, allargant artificialment carreres polítiques totalment amortitzades amb l’excusa de la repressió o qualsevol altra. Fins i tot dins els respectius partits la majoria de militants es reparteix entre els partidaris de canviar-los i els que desitgen que pleguin voluntàriament.
Les úniques alternatives a això, de moment, semblen ser l’espanyolisme i l’extrema dreta. No hi ha cap alternativa de sentit comú. El PSOE, que gràcies als líders que no es volen retirar governa Espanya des de fa 8 anys, està protagonitzant l’etapa de més espoli i més catalanofòbia des de la mort de Franco. I el govern de Catalunya depèn totalment del PSOE perquè durant aquest temps només l’han ocupat els seus ostatges i, ara, el seu partit.
L’extrema dreta sempre ens ha proposat canviar d’enemic: abandonar la lluita per separar-nos d’Espanya i centrar-nos en això que ells mateixos anomenen “el califat”. Es miri com es miri, aquesta proposta és un atemptat contra el sentit comú. Però la situació del país és tan extrema que molta gent sembla disposada a votar qualsevol cosa abans de permetre que continuï tot en mans de l’aliança entre el PSOE i els líders del 2017.
En contraposició a tot això, m’atreviria a dir que hi ha un seguit d’idees absolutament de sentit comú: a) la situació d’espoli i indefensió que pateix el país és insostenible i només se soluciona amb la independència; b) la independència només es pot assolir sense permís de l’Estat, amb un conflicte intens i sostingut; c) regalar els vots al PSOE, tant a Espanya com a Catalunya, és la garantia de continuar com estam indefinidament i d) l’extrema dreta europea i mundial no han donat mai suport al nostre país contra Espanya i tampoc no ho faran ara.
Hem arribat a una situació tan kafkiana que aquestes idees, que m’atreviria a dir que són majoritàries dins el catalanisme, són extraparlamentàries. Ara mateix no les defensa ningú al Parlament, ni als mitjans de comunicació públics o concertats. És possible que això sigui així, o bé perquè són idees tan proscrites que ningú es veu amb cor d’aixecar-se i lluitar per defensar-les, o bé perquè de tan òbvies que són ningú creu que calgui aixecar-se i lluitar per defensar-les.
Val a dir que circula, certament en cercles més minoritaris, la idea que no hem de mobilitzar-nos ni votar mai més. Que la nostra llibertat com a poble la podem aconseguir abstenint-nos de tota participació política. Aquesta és una altra ocurrència que tot i ser demostrablement falsa és defensada per gent amb la convicció de qui creu que és de sentit comú.
Ara que ve l’estiu, potser que donem dues voltes a la manera d’aconseguir que torni el sentit comú. Que tots aquells que veiem evident que no podem continuar com estam ni donar suport a preteses alternatives que no porten enlloc aixequem la veu. Cal que prenguem consciència que en política la raó s’ha de defensar, perquè quan ningú ho fa, la irracionalitat s’acaba imposant.
