Li explico a vostè, per al que vulgui, gairebé tot el que es parla en aquests moments en cercles polítics de Madrid –en les seves molt variades accepcions i tendències—després de la constatació que, finalment, Junts i el PSOE han arribat a un acord per a la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern i per a prolongar aquest acord durant la Legislatura que ara s’inaugurarà de bo de bo. Jo diria, en atenció al que van desenvolupant les diferents fonts i interlocutors de les quals un gaudeix (o pateix), que ara ocorreran, amb una certa probabilitat, les següents coses:
- Per descomptat, Sánchez serà investit segurament el dijous de la setmana pròxima (el calendari està per determinar). Guanyarà per majoria absoluta, 178 escons, si gens imprevisible ocorre, clar, perquè, a l’hora d’escriure aquesta columna, el PNB encara no havia donat el seu ‘sí’, encara que, per descomptat, ho donarà. I perquè aquest és el país en què l’anormalitat és el més normal i l’imprevisible, el més previsible.
- En l’acord, Puigdemont guanya per tres a un. Cert, ha fet algunes cessions sobre el seu programa de màxims, però cap d’elles és definitiva: segueix la pretensió d’un referèndum d’autodeterminació i d’un traspàs de competències fiscals ple. Cal llegir atentament els quatre folis del pacte per a adonar-se de fins a quin punt el president a l’exili de la Generalitat ha negociat millor que els seus interlocutors del PSOE (i del Govern). No hi havia sinó que escrutar el to i les paraules de Puigdemont en la seva al·locució –sense preguntes—de mitja hora aquest dijous, 9 de novembre, per cert, per a constatar que el seu és una victòria: amnistia total, intermediació internacional, primacia sobre altres autonomies, individualització
- He escoltat comentaris en el sentit que aquest dijous, amb l’acord, va acabar el Procés. Atesa la literalitat de l’acord, no estic gens segur d’això.
- Pedro Sánchez haurà d’enfrontar moltes ires a l’altre costat de l’Ebre (i a aquest). L’estament judicial se sent confrontat, no sols perquè el procés al Procés protagonitzat pel Tribunal Suprem ha quedat invalidat i gairebé anatomitzat, sinó, sobretot, perquè en les clàusules de l’acord s’invalida la ‘judicialització’ de l’independentisme i es limita totalment la intervenció dels jutges sobre els pactes. En aquest sentit, el poder Judicial és el gran derrotat en l’acord d’aquest dijous.
- El tema se sotmetrà als tribunals europeus des d’instàncies judicials espanyoles. S’ha agreujat l’escletxa ja oberta entre l’Executiu i el Judicial, especialment arran de la intervenció del jutge García Castelló imputant a Puigdemont per un presumpte delicte de connivència amb el terrorisme, alguna cosa que, al meu entendre, difícilment se sosté, però ha mostrat fins a quin punt els jutges, o una majoria d’ells, se senten agreujats per tot l’actuat i estan disposats a obrar en conseqüència.
- Pedro Sánchez manté, en les enquestes d’urgència, el seu sòl de suport electoral. Capta almenys dos-cents mil vots de Sumar, més o menys els mateixos que el PP capta de Vox. Però no hi ha dubte que la separació entre les anomenades ‘dues Espanyes’ s’amplia. El PP es mostra disposat a boicotejar des de tots els fronts els termes i l’abast de l’acord subscrit entre PSOE i Junts: el Senat, les autonomies presidides per ‘barons populars’ i el mateix carrer, com es veurà aquest diumenge, seran els fronts en els quals actuarà l’oposició, al marge dels debats en el Congrés.
- Em sento incapaç d’analitzar a fons les conseqüències que per a la política catalana tindrà l’acord que Junts, ERC i els altres (encara no el PNB, encara que sens dubte acabarà donant també el seu ‘sí’) han subscrit amb el PSOE. En principi, els ‘trackings’ suggereixen que el PSC continua tenint el lideratge en la intenció de vot, però està lluny de poder obtenir la majoria absoluta en unes eleccions autonòmiques. També em sembla aviat per a augurar si la investidura de Sánchez cooperarà a un acostament entre ERC i Junts… o tot el contrari.
- El futur polític personal de Puigdemont es considera a Madrid una autèntica incògnita. Ni els més pròxims interlocutors socialistes del president a l’exili es mostren convençuts de les seves intencions de futur: es presentaria d’improvís a Catalunya, fins i tot abans que s’aprovés la llei d’amnistia, que és una cosa que no serà immediata, per què el PP retardarà aquesta aprovació al Senat? Pretén presentar candidatura a la presidència de la Generalitat o mantenir-se com a eurodiputat en les pròximes eleccions al Parlament Europeu? A Madrid, almenys, des d’on escric, ni idea.
- També no hi ha poques especulacions sobre el futur polític/personal del mateix Pedro Sánchez. No hi ha dubte que aquesta negociació amb l’independentisme català en favor de la seva investidura li està costant uns quants suports a l’Espanya ‘de sempre’. Si ara hi hagués eleccions generals a Espanya, les perdria, encara que segurament no per molt. Fins als seus pitjors crítics admeten que Sánchez, en matèria de supervivència, és ‘un fora de sèrie’, que controla absolutament el seu partit –almenys de moment—i que aguantaria bé un parell d’anys de Legislatura. Però no gaire més: té obert un prometedor futur en les institucions europees, tal vegada fins i tot com a successor d’Ursula von der Leyen al capdavant de la Comissió.
- Perquè la Legislatura, coincideix una immensa majoria dins i fora del PSOE, serà un infern. Puigdemont no deixarà de fer sentir la seva empremta, la seva influència i el pes dels seus set escons, i el mateix faran ERC, el PNB i els ‘minoritaris’ de Sumar, especialment els molt descontents i humiliats representants de Podemos, que faran molt soroll per a tractar de col·locar ministres. En aquestes condicions, tirar endavant algunes lleis, alguns compromisos amb Junts, els pressupostos generals de l’Estat, requerirà molt de talent negociador, i, en aquest camp, Sánchez, que és un mestre en el terreny, ha mostrat ser inferior a Puigdemont, que, bon coneixedor de les ambicions del seu interlocutor, ja dic, ha guanyat gairebé per golejada.
- El bloc de l’oposició està trencat. Res a veure entre el Vox dels excessos i el Partit Popular de les manifestacions ‘ordenades’. Núñez Feijóo s’ha deixat absorbir per Pedro Sánchez en els titulars, en les converses al carrer i, gairebé, en el personal en les enquestes de popularitat. Té menys talent com a opositor que Sánchez com a governant, encara que sigui en funcions. Vox, com Sumar, abans ho assenyalàvem, es deixen en aquest envit més plomes que el PP i el mateix PSOE, encara que en tots els casos l’entusiasme ciutadà per la classe política decau (més encara).
- Sánchez haurà de restaurar, després d’una trajectòria si més no irregular pel que fa al seguiment de la normativa i a mantenir el límit de les ‘línies vermelles’, la confiança ciutadana en la gestió política, en les institucions i fins i tot en el sentit comú. Jo aventuraria un gir notable en la seva trajectòria, acostant-se als consensos transversals (amb el PP, mai amb el que representa Vox) i prement el fre referent a la negociació amb les formacions nacionals i independentistes. També aventuro un gir sensible en el pròxim Govern, en el qual no hi haurà Podemos, però sí que tindrà un pes notable de Sumar de Yolanda Díaz, que, a nivell personal, és una de les innegables guanyadores amb tot l’ocorregut malgrat el seu descens en les enquestes.
- Els dies finals de la negociació entre Junts i el PSOE han estat marcats per una tensió de carrer al límit, de la mà de formacions ultradretanes, que han aprofitat les protestes contra l’amnistia per a exercir actes de gran violència que els convocants de les manifestacions ni volien ni van saber preveure. El límit de la tensió es va centrar en l’intent d’assassinat de l’expresident del PP català Aleix Vidal-Quadras, després militant de Vox, un atemptat en el qual alguns dretans han volgut veure com un cas similar al de l’assassinat de Calvo-Sotelo. Poc a veure, òbviament; una palesa exageració interessada, però tota una mostra de l’estat de tensió extrema que s’ha viscut, potser encara es viu, en aquesta Cort dels miracles que és la capital de l’Estat.
- I, sospito que el debat en la sessió parlamentària de la investidura serà bastant similar a un debat sobre l’estat de la nació, encara que sense mocions ni resolucions finals més enllà de la constatació que Sánchez continuarà habitant en la Moncloa durant un temps indeterminat, insisteixen que penso que sempre inferior als quatre anys de la durada ‘normal’ de la Legislatura.
Núñez Feijóo intentarà estar a l’altura com a líder d’una oposició moderada, llunyana als plantejaments de Vox, cada vegada més rebutjats des del PP. I Sánchez haurà d’oferir a la nació un discurs menys partidista, més allunyat de l’actual confrontació. Una cosa similar a això, ‘governaré per a tots i amb tots’, que sempre diuen els guanyadors d’uns comicis en la nit electoral. Després ve tota la resta, que sol desmentir les declaracions conciliadores de bones intencions. Però això ja es veurà en el seu moment. Aviat, en tot cas.
