Ja fa uns dies que ens arriben informacions sobre els disturbis del Kazakhstan. En sabem poc, més enllà que s’ha produït una repressió ferotge amb dotzenes de morts i l’aparença que tot plegat ha sorgit com un bolet en una regió de la qual ens arriben poques notícies. La versió acceptada és que han pujat els preus del carburant i que això ha desfermat unes protestes que el règim no ha sabut entomar amb gaire paciència. També que es tracta d’una zona estratègica del món i una cruïlla de camins i un seguit d’estereotipus que s’han anat repetint a la majoria dels mitjans.
Potser caldria començar dient que la pujada de preus no ha estat gens ben rebuda per la població perquè es considera una injustícia especialment feridora, en un país enorme que és un destacat productor de carburants. És la gota que ha fet vessar el got en una societat que ha vist augmentar la riquesa en els darrers anys, però deixant fora de la prosperitat a la majoria de la població –que viu fregant el llindar de la pobresa. No han ajudat la corrupció dels dirigents i les obres faraòniques a les principals ciutats, amb grans avingudes, edificis de marbre i sempre cultivant l’adulació del líder Nursultan Nazarbàiev –el qual va posar el seu nom a la nova capital.
Les revoltes s’han d’entendre, doncs, com un fort correctiu contra l’octogenari Nazarbàiev. Tot i que formalment va abandonar el poder l’any 2019, ha continuat dirigint el país des de l’ombra, a través del seu successor Tokhàiev. El país va assolir la independència el 1991, gairebé per carambola rere la dissolució de l’URSS; i ha estat una de les repúbliques que menys s’ha transformat en termes polítics. El mateix Nazarbàiev, procedent de la nomenklatura soviètica, n’ha estat el president durant prop de trenta anys. A resultes de les protestes va ser cessat de tots els seus càrrecs, però resta per veure si realment es jubilarà en l’exercici del poder.
En el fons, al darrere del conflicte s’hi pot llegir la complicada relació amb els poderosos veïns i sobretot Rússia i la Xina. Durant molts anys, Nazarbàiev va jugar amb destresa una bona entesa econòmica amb Beijing, però sempre mantenint l’aliança preferent amb Rússia i d’alguna manera, deixant-se satel·litzar per Moscou. La seva aposta no era tan diferent de la que havien mantingut els líders d’Ucraïna abans que tot saltés pels aires amb les revoltes de Maidan. En aquest cas, no sabem si l’efecte dels disturbis serà comparable. Sembla que no, perquè el govern kazakh ha desplegat una mà de ferro i a més ha convidat tropes russes a ajudar-lo per sufocar la revolta.
No està clar que els manifestants siguin anti-russos, ni que hi hagi una mà obscura occidental rere els disturbis; però sens dubte els activistes protesten contra el règim kazakh actual, que al seu torn és un ferm aliat de Vladimir Putin. Per tant, sí que les protestes poden tenir conseqüències geo-estratègiques, tot i que el detonant sigui estrictament local. Com a Ucraïna i altres exrepúbliques soviètiques, hi ha una presència molt destacada de població russòfona (un 50%) i de persones que es consideren ètnicament russes (prop d’una quarta part). L’equilibri és delicat i qualsevol daltabaix podria posar-lo en perill.
Sembla difícil que Putin vulgui annexar-se el Kazakhstan a l’estil del que va fer amb Crimea; això li portaria massa maldecaps militars i una forta oposició internacional. Si la violència escalés, i el govern kazakh girés l’esquena a Moscou no podem descartar que el nord del Kazakhstan seguís els passos del Donbass a Ucraïna, és a dir una secessió de facto amb el suport indirecte del Kremlin. El més probable, però, és que Rússia acabi satel·litzant una mica més aquest estat, com està fent amb Bielorússia. Que garanteixi la presència permanent de tropes russes, el control del cosmòdrom de Baikonur i un pes considerable en les grans decisions econòmiques.
Comença a convertir-se en una pauta habitual. Rússia és de moment massa feble per restituir la URSS, però és prou forta per fer de germà gran amb algunes repúbliques, o amb algunes parts d’elles. Al darrere de tots aquests moviments sempre ens ensopeguem amb tres directrius russes; primer, la prioritat econòmica del Kremlin, que passa per les reserves i el subministre de gas o petroli. En segon lloc, l’explotació de les comunitats russòfones i els seus sentiments a cada territori, atès que aquestes no sempre han paït bé l’enfonsament d’aquella casa comuna que era la URSS. I finalment, la visió imperial expansiva que caracteritza el mandat del tsar Vladimir Putin. En resum, a l’hora de determinar el futur, és possible que el que opinen els propis kazakhs tingui molt poca importància.
