Tot el que era ben previsible abans de la campanya electoral es va complir ahir de manera ajustada. El Partit Popular va guanyar a Espanya perquè havia de guanyar. Perquè el PSOE ha patit un desgast, encara no determinant per perdre el govern, després d’haver gestionat la crisi econòmica amb la punta de la rosa. I perquè l’electorat volia castigar una opció que ha estat incapaç d’aportar-los una mica d’il•lusió en els moments en què més en cal. No és que Mariano Rajoy els n’aporti gaire, però en moments escabrosos l’oposició rema amb més força. Què n’ha tret el PSOE, d’aquestes eleccions? La primera lliçó i la primera amargura, però també la possibilitat de remuntar perquè, malgrat tota la indignació acumulada, l’abstenció en les eleccions d’ahir desvirtua totes les lectures que se’n vulguin fer. Què n’ha tret el PP? Força i ganes. I poca cosa més. I potser l’error de la desconfiança.
A Catalunya també tot apuntava que el PSC guanyaria però perdria punts. N’ha perdut set. I que Esquerra Republicana aguantaria la prova però s’hi deixaria pèls a la gatera. Se n’ha deixat tres, tot i que Oriol Junqueras ja és eurodiputat. Com se n’ha deixat també Iniciativa. Convergència i Unió ha vist com les expectatives de millora es complien i augmenta sis punts pel que fa a les anteriors eleccions. Però sis punts són pocs. Amb prudència, Artur Mas afirma que han sembrat “les primeres llavors” per guanyar les pròximes eleccions al Parlament. En caldran moltes més de llavors. Però tot s’ha mogut com s’havia de moure. Fins i tot el PP no s’ha mogut gens. Com s’havia avançat i era previsible. I també a Catalunya els experiments -Unión Progreso y Democracia i Libertas- han quedat com a residus absurds. Tot i que la insignificància electoral de Ciutadans també era ben previsible, el partit que lidera -en solitud perquè tots els altres dirigents l’han abandonat- Albert Rivera és l’únic que s’hauria de preocupar de debò perquè les turbulències que s’acosten a la política catalana amenacen de convertir-los en un record excèntric.
Tot això és el que n’han tret els partits -catalans i espanyols- d’aquestes eleccions. Confirmar les previsions. I anunciar els canvis que podrien acabar passant en els dos àmbits. I què n’han tret els catalans? Poca cosa. Una participació ridícula ha deixat en evidència unes eleccions a una institució -el Parlament europeu- que no es creu ningú. Mai Europa havia importat tan poc als catalans. I cal dir que n’és absolutament responsable la mateixa Europa. És a dir, la seva expressió política i institucional, la Unió Europea. L’europeisme ha decebut els catalans. Potser la política encara no del tot. Però amb moltes més campanyes com aquesta, en què tots els partits tenien la mirada fixa en la jugada de curtíssima volada, acabarà fent-ho amb la mateixa intensitat. Reflexió amarga i debades.
