Veiem ara una colla d’analistes i experts dient que Síria està immersa en el caos i que tot el que arriba d’allà és confusió i desgavell. Però la realitat sembla, per una vegada, molt més endreçada que no pas el desori dins del cap d’alguns informadors. Ha caigut el règim del dictador Baixar al-Assad, el dèspota ha fugit i s’ha iniciat, després de la victòria de les milícies islàmiques, una transició pactada i pacífica per assolir un nou règim. El lideratge és en mans del revolucionari Abu Mohàmmad al-Jolani, que ha reunit una coalició de guerrilles disciplinades, entrenades i ben armades al voltant del grup Haiat Tahrir al-Xam. Que estigui tot en àrab no vol dir que sigui un caos. L’entrada de les forces rebels a Damasc no és més destralera que, posem per cas, la dels aliats a París el 1944 o la de Fidel Castro a l’Havana el 1959.
L’ensorrada del règim sirià ha estat vertiginosa, això sí, i costa d’entendre com un règim fort i molt militaritzat, que havia vençut en una guerra civil de 13 anys, ha pogut enfonsar-se en 11 dies com un castell de cartes. Després de 600.000 morts i 13 milions de desplaçats, havent salvat la Primavera Àrab de torn i gairebé ressorgir de les seves cendres, Al-Assad semblava ben instal·lat al poder. La repressió ferotge i l’ajuda d’aliats poderosos com Rússia i l’Iran, no feia sospitar que hagués de caure de la nit al dia. Però fa poc més d’una setmana les tropes opositores van ocupar la gran ciutat d’Alep, i aquest dissabte passat feien caure Damasc, provocant manifestacions als carrers, enderroc d’estàtues del cabdill i de son pare, celebracions i focs artificials… tot proclamant l’alliberament de Síria. Què ha passat?
D’una banda, l’ajut estranger dels russos i dels iranians ha caigut en picat. Prou feina té Putin amb la guerra d’Ucraïna per a fer aventures incertes a l’Orient. Progressivament, els russos han anat retirant armament i soldats de les seves bases al país; és possible que fins i tot comuniquessin al mandatari sirià que havia de plegar i és un fet que l’han proveït amb un Ilyuxin 76 per fugir volant cap a Moscou. El règim dels aiatol·làs, d’altra banda, s’ha enfangat de ple en el conflicte d’israelians i palestins; la guerra de Gaza i ara del Líban han exigit molta atenció i inversió, a través de les milícies amigues com Hezbol·là. Amb tot, la ingerència de Teheran mai no havia estat gaire ben vista per la majoria de la població, que professa l’islam sunnita, enfrontat tradicionalment als xiïtes de l’Iran. D’aquí també l’odi i la violència que s’ha desfermat contra l’ambaixada de l’Iran en les darreres hores.
A propòsit d’això, aclarim que la davallada del règim sirià ve de lluny. La crisi econòmica era ja galopant, i la repressió havia assolit nivells esgarrifosos, comparables a les matances orquestrades per Hafiz al-Assad, pare del dictador caigut; i no oblidem tampoc la primavera àrab del 2011, on semblava que s’obria un període democràtic, però que va acabar esclafada per la mà de ferro d’al-Assad (fill). Hi havia milers de presos polítics a les presons del país, alguns des de feia dècades. La implosió del règim ha permès obrir la porta dels centres penitenciaris i alliberar indiscriminadament els reclusos. Entre Al-Assad pare i fill, el control tirànic de Síria per part de la família havia durat més de 50 anys. Per tant, són un cúmul de factors, externs i interns, els que han portat al col·lapse del règim, la deserció de l’exèrcit i de bona part del govern.
Afegim que l’habilitat dels rebels ha estat notable. Comptant amb el suport dels turcs i dels estats àrabs prooccidentals, han aprofitat els darrers dies del mandat de Joe Biden per orquestrar una campanya militar exitosa. Sabent que Donald Trump era contrari a qualsevol intervenció a la zona, els demòcrates nord-americans s’han afanyat a ajudar els guerrillers per tal de fer caure ràpidament el règim pro-rús i proiranià. El líder de les milícies, al-Jolani, és un jihadista moderat de 42 anys. Però de jove no tenia res de moderat; es va criar a Aràbia Saudita i va ingressar a Al-Qaida sota el lideratge de Bin Laden. Va anar a lluitar a l’Iraq per fer fora els invasors ianquis, i va acabar a una presó de l’exèrcit dels Estats Units. Quan va sortir al cap de quatre anys, ja era un home canviat; va establir una base operativa al nord de Síria, per lluitar contra Al-Assad, i va optar per festejar Turquia i els països europeus.
Això no li ha tret rigor com a fonamentalista; allà on ha governat ha aplicat la xaria, a l’estil de les dinasties del Golf. Si se’l considera més pragmàtic és perquè ha forjat amistat amb els occidentals, i ha procurat calmar els temors de l’opinió internacional tot garantint la integritat de les diverses minories cristianes i kurdes, i suprimint qualsevol referència a un Califat que depassés les fronteres entre països, oposant-se als designis dels internacionalistes d’ISIS. La seva lluita s’ha centrat a enderrocar Al-Assad i a promoure una versió de l’islam que fos compatible amb el nacionalisme sirià. I malgrat que encara són considerats una organització terrorista per Washington, cada cop s’han apropat més a la Casa Blanca i han pogut col·laborar de forma creixent a través dels oficis del president turc Erdogan. La investidura de Trump amenaçava de trencar l’idil·li, i això ha precipitat els esdeveniments.
La principal virtut d’al-Jolani, l’actual home fort de Síria, ha estat la de coordinar i fer créixer un exèrcit digne d’aquest nom. Va començar creant la seva branca armada amb la unió de diversos grupuscles jihadistes, l’any 2017. A partir d’aquell nucli central, i amb la base a la ciutat d’Idlib (al nord del país), ha forjat aliances amb organitzacions kurdes, amb desertors de l’exèrcit regular i les restes de les forces democràtiques de la Primavera Àrab. Disciplinats, ben enquadrats i dirigits, els milicians han usat tancs i drons, així com tota mena de tecnologies digitals, per contenir primer les forces oficials del règim, i tot seguit desplegar un atac àgil i veloç contra les ciutats principals. Resta per veure si seran capaços d’aplicar aquesta audàcia i capacitat organitzativa al govern de Síria, un país tant poblat i divers com turmentat.
