Tot va començar al setembre, en forma de vaga estudiantil localitzada, esdevenint aviat una insurrecció civil generalitzada que posa contra les cordes el govern de Macron. La guspira de la revolta va saltar el 17 de setembre a un institut de Créteil, als afores de París, on els professors van fer vaga per la manca de personal i el mal estat de l’edifici. Els alumnes s’hi van sumar, bloquejant el centre, i les imatges es van fer virals. Des de llavors, la protesta s’ha estès a universitats i instituts de tot el país, i ha rebut el suport en massa dels sindicats, treballadors públics i agricultor. També ha marcat el retorn dels armilles grogues, el moviment espontani que ja va sacsejar el país fa vuit anys.
Els mateixos protagonistes de la revolta tenen dificultats a l’hora de definir les arrels i els objectius del fenomen. Com hem vist en reportatges recents, a les mobilitzacions hi ha des de provocadors infiltrats i autèntics incendiaris fins a estudiants i docents del tot pacífics, sumats a gent descontenta de molts altres sectors, que protesten i fan vaga sense llençar ni un paper a terra. Els motius principals del descontentament són ara l’increment del cost de la vida, la pujada asfixiant dels preus dels carburants, l’energia i els aliments, i un clar estancament dels salaris. Afegit, és clar, a allò que ha estat l’origen de la protesta, és a dir una crisi profunda en l’educació pública, amb aules massificades, edificis deficients i falta crònica de professors.
El que ha cridat l’atenció de mig món, però, és que les manifestacions pacífiques han quedat eclipsades per derives violentes i enfrontaments molt durs amb la policia. Aquest passat cap de setmana s’han vist imatges de caos en ciutats com París, Lió i Marsella. Diversos edificis institucionals han patit atacs i pillatges: l’ajuntament històric de Llemotges ha quedat ben socarrimat i s’han assaltat dependències municipals a Bordeus i Lilla. El balanç oficial ja supera els 1.800 detinguts i centenars d’agents ferits. La policia no ha donat l’abast, i el ministre de l’interior ha ofert la seva dimissió, la qual de moment no ha estat acceptada.
La crisi també té una lectura electoral clau: el país es troba a només sis mesos de les pròximes eleccions presidencials, i hi ha una forta polarització entre els principals candidats, situats als dos extrems de l’arc parlamentari. L’esquerra alternativa de Mélenchon dona suport a les reivindicacions socials, tot i desmarcar-se dels saquejos. Els insubmisos plantegen un debat polític de fons: o bé el govern tracta les protestes com un simple problema de seguretat, o bé aborda les reivindicacions socials que han aconseguit unir diversos col·lectius. Mentrestant, l’extrema dreta de Marine Le Pen i Jordan Bardella -que lidera les enquestes- rebutja els disturbis, reclama més mà dura i acusa l’esquerra radical de voler abocar el país al caos.
Tot plegat es produeix en un moment en què la proposta de pressupostos del govern inclou un paquet de retallades i mesures fiscals per valor de 54.000 milions d’euros, les quals el govern considera necessàries per reduir el dèficit de França. Entre les propostes hi ha la congelació de l’escala salarial que serveix per calcular els sous base dels funcionaris; segons els sindicats, la mesura seria abusiva, introduint la quarta congelació anual consecutiva. Amb tot, els problemes de França van més enllà de la discrepància sobre mesures salarials i pressupostàries concretes, i sens dubte reflecteixen un malestar més profund, derivat d’inèrcies històriques.
L’estat del benestar francès, modèlic en tants aspectes, arrossega un aire clar d’insatisfacció. En general, l’esquerra considera que s’està desmuntant el sistema i que s’estan posant en perill conquestes històriques pel que fa als serveis públics i les condicions de treball. Així mateix, la dreta tendeix a pensar que el muntatge és insostenible i que cal, arribats a aquest punt, tenir el coratge polític de desarmar-lo. La via d’enmig, la que representaria l’actual govern de Macron, ja no desperta excessives adhesions i es veu del tot desbordada. Per tant, el que hem vist aquests dies fa pensar que el pitjor no ha passat, i que estem assistint al principi d’un procés de confrontació llarg i profund, que pot migpartir França en dues meitats irreconciliables. El que no sabem és fins on arribarà el conflicte… ni tampoc quan arribarà a nosaltres.
