El més significatiu de tot aquest desgavell a l’entorn de què s’ha pactat realment entre el PSOE i ERC és el silenci general del PSC, però molt especialment del president de la Generalitat. Sabem perfectament quina va ser la cessió dels republicans en la passada negociació, que és la investidura de Salvador Illa i la constitució d’un govern monocolor dels socialistes catalans, però tenim versions totalment contradictòries sobre què implica aquest “finançament singular“. Hi ha molta distància entre el concert català que proclamen ERC i la dreta madrilenya i el no-res que afirma sense manies María Jesús Montero, ministra d’Hisenda.
Segurament, la realitat és que el PSOE encara no ha decidit res. Des del punt de vista de Pedro Sánchez, el pacte consisteix en recollir beneficis en forma de ni més ni menys que la presidència de la Generalitat i xutar lluny la pilota, en espera de veure quin serà el context en què caldrà negociar els pròxims pressupostos de l’Estat. Això, amb la tranquil·litat que ERC no té manera de revertir l’elecció de Salvador Illa, ni tan sols tot el front independentista ho podria fer en una moció de censura que es quedaria curta.
Aquesta incertesa explica el silenci del PSC i l’absència del president de la Generalitat en un debat tan extremadament important com és el del dèficit fiscal. En realitat, ningú no pot explicar per què un simple acord entre partits i negociat en poques setmanes ha de tenir més força que tot un Estatut aprovat per una gran majoria al Parlament de Catalunya. Però, en fi, com passa sempre, i més amb els diners, al final tothom es palparà la butxaca i la veritat quedarà claríssima.
