L’any 1970 va morir Antonio de Oliveira Salazar, el que va ser dictador de Portugal durant trenta-dos anys, en un règim autoritari conservador i ultracatòlic, antiliberal i anticomunista al mateix temps, que es va batejar ell mateix durant bona part d’aquest període com a Estado Novo i que ha passat a la història amb el nom de salazarimse. El règim va néixer d’un cop d’estat militar contra la República l’any 1926 i a partir d’aquí Salazar va anar acumulant personalment tot el poder com a dictador. Tot i l’admiració i l’alineament ideològic amb el feixisme italià, el nazisme alemanys i el franquisme espanyol, Salazar era menys ostentós en les formes totalitàries, escassament carismàtic, amb un perfil aparentment tecnocràtic –venia de ser ministre de finances- i va mantenir el país en una posició de neutralitat durant la Segona Guerra Mundial, en part gràcies als seus llaços tradicionals amb la Gran Bretanya. Per contra, va donar suport efectiu al cop d’estat militar que duria a Franco al poder a Espanya i va mantenir sempre unes relacions excel·lents –tot i que amb alguns matisos- amb la dictadura franquista, a través del Pacte Ibèric. I durant tot el període salazarista la dictadura –la més llarga d’Europa, de pràcticament mig segle- va exercir una duríssima repressió contra tota forma de dissidència i va mantenir costos, sagnants i anacròniques guerres colonials.
Veient aquest perfil de què va ser el salazarisme a Portugal, les semblances amb el franquisme són considerables. Els perfils personals de Salazar i Franco no són tan semblants: un era un professor universitari, l’altre un militar africanista. Cap dels dos era un personatge carismàtic com podien ser Hitler, Mussolini o Stalin. Els seus perfils ideològics eren, per contra, força coincidents: monàrquics en origen, obsessionats pel poder, extremadament conservadors i catòlics. Tots dos aconsegueixen el poder de resultes d’un cop d’estat militar, amb la diferència que en el cas de Franco aquest cop d’estat militar desemboca en una guerra civil que ell allarga i aprofita per enfortir el seu poder personal dins del seu bàndol i per intentar exterminar als adversaris de l’altre bàndol. El franquisme neix amb molta més sang que el salazarisme, però tots dos es mantenen durant dècades gràcies a una repressió ferotge i tots dos tenen l’exèrcit com a pilar fonamental. Són dictadures militars. Tots dos règims en el seu naixement s’alineen clarament dins d’una onada de totalitarismes ultranacionalistes i conservadors, al costat d’Itàlia o d’Alemanya, i tots dos van virant a partir de la Segona Guerra Mundial cap a un autoritarisme que es presenta fonamentalment com a anticomunista, en el marc de la guerra freda. També tots dos es legitimen ideològicament per un nacionalisme extrem i, amb el pas dels anys, alimentant la idea d’haver donat als països respectius uns períodes d’hipotètica estabilitat política i creixement econòmic.
Com que les semblances entre Franco i Salazar i entre el franquisme i el salazarisme són prou considerables –tot i que no siguin idèntics-, vaig estar mirant com Portugal havia commemorat els cinquanta anys de la mort de Salazar, ara que figura que Espanya està debatent com commemora els cinquanta anys de la mort de Franco. La resposta en el cas portuguès és forà curiosa: de cap manera. Els cinquanta anys de la mort de Salazar van passar pràcticament desapercebuts, sense que en fessin bandera ni els nostàlgics del salazarisme ni els seus adversaris. No es va aprofitar ni per fer una apologia pòstuma d’aquella dictadura per als qui encara avui en serien partidaris i hereus ideològics ni per lluir aquesta mort com una victòria política per als qui volien veure aquell règim del tot enderrocat. Per Portugal, la mort de Salazar no és un esdeveniment polític rellevant, que s’hagi de llegir com un signe de puntuació prominent dintre de la seva història. Per què? En primer lloc, perquè la dictadura militar ja havia començat abans d’encarnar-se en Salazar, i va continuar fins i tot amb Salazar viu, però havent perdut el poder personal –un accident el va deixar parcialment incapacitat, però ningú no va gosar fer-li saber, i ell es va morir convençut encara que exercia de dictador- i també després de mort, a través de Marcelo Caetano. Però la causa principal d’aquesta commemoració indiferent –només un ram de flors a la tomba anònima al seu poble- és que la commemoració política rellevant, significativa, va ser la dels cinquanta anys del 25 d’abril de 1974, el dia de la revolució dels clavells, que acaba amb la dictadura i fa començar una etapa nova. No és la mort de Salazar, és la mort del salazarisme.
Els signes de puntuació rellevants en la història d’un país es produeixen quan hi ha un canvi en la font de la legitimitat del poder polític. I aquest canvi és factual, pràctic i tangible, sovint vinculat a un fet de força, no de caràcter exclusivament jurídic. El canvi jurídic, quan es produeix, el que fa és consagrar, formalitzar i solemnitzar aquest canvi previ en la font de la legitimitat. Per què Portugal no commemora la mort de Salazar? Perquè aquell dia no va haver-hi cap canvi en la font de la legitimitat del poder. Continuava venint del cop d’estat militar del 1926, tot i que pogués canviar de noms, de formes, d’aparences i fins i tot de lleis. En canvi, el 25 abril va néixer un règim nou que tenia una font de legitimitat absolutament nova: la revolució dels clavells. Per què Espanya commemora d’una diluïda i vergonyosa, forçada i estovada, els cinquanta anys de la mort de Franco? Doncs perquè no té cap 25 d’abril a commemorar. No té cap signe de puntuació real i efectiu on s’hagués produït un canvi en la font de la legitimitat. I llavors, per dir que hi ha hagut una discontinuïtat, malgrat no haver-hi canvi en la font de la legitimitat, cap ruptura efectiva, sinó una transformació d’abast real, però de límits discutibles, ha de convertir en punt i a part esdeveniments que no ho són.
La mort de Franco, que va ser un fet individual rellevant perquè manava molt fins al final –no pas tot sol- però que no va canviar res de substancial d’un dia per l’altre. El franquisme no va morir el 20 de novembre del 1975, com el salazarisme no va morir l’any 1970 amb la mort de Salazar. Però el salazarisme sí que va morir l’any 1974 amb la revolució dels clavells. I el franquisme no té data de defunció. La promulgació de la Constitució, consagrant la continuïtat com a cap d’Estat del monarca que havia designat Franco com a successor, no és un moment de canvi de la font de la legitimitat, sinó la constatació d’una transformació del règim parcial (que no vol dir irrellevant), sense renunciar a la seva font de legitimitat, que és en origen el cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936. Com que no hi ha un 25 d’abril que sigui realment un punt i a part, Espanya va aculant i sumant per fer- veure que el té uns quants punts i seguit: la mort de Franco, la Constitució… Però ho fa sense convicció, com a maniobres conjunturals forçades i interessades, menors. Perquè per molt que les vulgui transcendentalitzar i convertir en punts i a part, són punts i seguit. Hi ha canvi, però no hi ha discontinuïtat.
Només una altra pinzellada: l’any 2006 va fer cinquanta anys de la mort de Stalin. Probablement, el dictador que ha concentrat més poder personal en tot el segle XX. Com ho va commemorar Rússia? Doncs no gaire. Perquè el règim nascut de la revolució d’octubre havia començant abans d’encarnar-lo Stalin i continuarà amb Stalin mort. Amb grans canvis, en alguns moments, però sense renunciar a les seves fonts de legitimitat. En el relat de Putin, avui en dia, l’evocació orgullosa de la gran guerra pàtria (la Segona Guerra Mundial en el front de l’est) conduïda per Stalin és una font de legitimat a la que no ha renunciat. Més que no pas de la revolució d’octubre- Putin tanca el memorial democràtic de Moscou dedicat a la recerca dels crims de l’estalinisme, perquè criticar Stalin és criticar-lo a ell, en un cert sentit. Rússia tampoc té un 25 d’abril. No té aquest punt i a part. Putin se sent hereu d’una línia de continuïtat, amb punts i seguit molt rellevant, però sense punt i a part. Potser perquè per als grans nacionalismes mundials i de nostàlgies imperials –com el rus o l’espanyol- la línia de continuïtat no és la forma d’un règim polític, conjuntural i un pur assumpte intern, sinó la unitat i l’orgull de la nació. Aquest és el fil important. Aquest és el fil que no pot trencar, que no admet punts i part, que és la font de tota legitimitat i, per tant, no pot admetre noves fonts de legitimitat que el substitueixin. Un fil essencial que no es mor, ni quan mor un dictador.
