Se’n farien creus del material que queda per expurgar de les clavegueres de l’Estat. Sobretot, perquè les clavegueres són llargues, profundes, entortolligades i plenes de racons amb gent que s’està de romanços. No, no és limiten a l’hiperactiu comissari José Manuel Villarejo. De fet, el comissari és un obrer, important, però un obrer més d’un sistema multivers i pervers de l’economia, el BOE, l’Íbex, el ministeri d’Exteriors, les institucions jurídiques de l’Estat i un grapat de reservats de restaurants disposats a fer d’àgores del futur d’empreses, polítics i persones. Un engranatge que funciona, malgrat algun sotrac, des que l’any 39 es va establir un règim d’oligarquies i favors.
El comissari Eugenio Pino, exDirector Adjunt Operatiu, sempre recorda que “treballar per a l’Estat és treballar pel client més ingrat”. Per tant, els que han format part dels escamots operatius de la part més fosca de la claveguera, ara copsen com l’Estat en prescindeix. Fins i tot l’emèrit només sobreviu gràcies a un arxiu i als favors que li deuen els que han engrandit la seva riquesa i influència gràcies a la seva targeta de visita. De fet, no es pot descartar que l’Operació Catalunya només fos l’Operació Pujol ampliada amb l’ànim de tapar les vergonyes de la corona. La biosfera és complexa i plena de personatges poderosos, extravagants i perillosos, que com diria un bon amic meu, van arribar a desafiar clans de la màfia italiana que volien fer negoci a Espanya.
Com a tot arreu del món, hi havia/ hi ha una claveguera diguem-ne bona i una de dolenta. Amb portes que es comuniquen i amb armaris de doble fons. No hi ha un abans i un després. El tràfic d’informació ve de lluny i té un magatzem amb moltes prestatgeries. Del vídeo de les cremes de Cifuentes a la fabricació d’informes sobre una suposada filla il·legítima del president Artur Mas. Tot és possible. D’aquí que l’Operació Catalunya és una carpeta més que s’enllaça amb d’altres pels interessos comuns o pels personatges, aprofitant el que ja hi havia, favors deguts i perspectives de guanys. Un cas de tràfic de drogues, el nomenament estrany d’un jutge o un embolic de faldilles i pantalons queda a l’armari dels records i en algun moment ja farà servei.
Alhora la claveguera també s’alimenta de la quantitat ingent d’informació que recullen una brutalitat d’expedients judicials, atestats policials, o intromissions amb Pegasus. La passió catalana d’explicar tot com si fos un conte a la vora del foc fa de l’independentisme un blanc fàcil. A poc a poc se sabrà tot de la claveguera i els mecanismes que utilitza, com interpreta, les seves falles deductives o com distorsiona bé la informació. I, sobretot, quins són els seus objectius més cobejats o quin bé diví o terrenal protegeix. Des d’El Món hi contribuirem a explicar-ho. Sense cap pretensió de moralina, ni evangelista, ni política. Simplement perquè la nostra obligació és explicar el que coneixem. Necessitem la seva companyia i la seva confiança. Nosaltres els hi garantim que hi posarem la tossuderia, les ganes i la feina.
11 
