Puto C1

Quina deu ser la diferència entre el “puto C1” i la “puta Espanya”? Hi ha qui s’arrenglera amb els que pretenen expulsar de la professió d’infermera a la dona que va proferir la primera expressió per manifestar la seva incomoditat amb aquest requisit lingüístic per poder optar a una plaça de infermeria en la sanitat pública catalana, quan ningú li va demanar per atendre persones malaltes durant un any de pandèmia. Els que s’escandalitzen amb la segona expressió expulsarien de la televisió pública de Catalunya els que s’incomoden amb la condició administrativa que els fa nacionals d’un país al que no hi voldríem pertànyer. Però en el fons no hi ha diferència, excepte si del que parlem és del linxament a les xarxes, perquè aquest solament ha estat patit per la noia de 25 anys que hores d’ara no pot sortir al carrer sota amenaces vàries i que sembla ser de baixa per depressió.

Jo n’hi vaig patir un, de linxament, quan vaig comentar fa uns anys el graciós accent de la ministra Maleni Álvarez, i tot i que recordo també com ho feia servir Alfonso Guerra per burlar-se dels adversaris polítics, una mica com si estigués en el club de la comèdia, sols a mi un allau de ciberactivistes, probablement pagats pel seu partit, em van voler fer el que ara amb la infermera, tot i que amb ben diversa sort: deixar de parlar, callar, emmudir. Aleshores eren altres els ofesos, sempre hi ha qui discrepa del que pensem, i no sempre encertem en la manera d’expressar-nos.

La llibertat d’expressió ha topat, per voluntat de legislador, amb un límit estrany que no estava pensat en la Constitució i que deriva de la pulsió censora que ens atrapa quan algú diu el que no ens agrada. A mi em pot ferir sentir que s’insulta el meu país o el seu idioma, o la gent que n’hi forma part, i hi puc criticar la mala educació dels que així s’expressen. També s’ha de reconèixer que l’examen del que parla la infermera és força més difícil que parlar el català davant les càmeres. Com també és difícil parlar bé d’un país del que la gent no s’hi senti part. Però qualsevol de les dues expressions objecte de polèmica són en el nostre món sense honor i quasi bé nula intimitat, mostres, potser per barris incòmodes, d’una llibertat que diu engrandir-se per fer el mateix amb la democràcia. La pregunta, sempre posposada, es refereix al preu que fer-ho de manera incívica tè per a la convivència i per a l’educació de la següent generació.