Si hi ha alguna cosa en la qual destaca l’actual administració autonòmica és en la negació de la realitat. Amb pocs dies de diferència, torna a sortir que l’execució pressupostària autonòmica es fonamenta en el Decret de Nova Planta i en l’explotació colonial del borbonisme castellanocèntric; que Vox, el partit de l’Estat profund, les togues, les porres, els uniformes i els consells d’administració del capitalisme feudal espanyol plantegen, sense cap vergonya, l’anul·lació de l’autonomia en la campanya electoral andalusa (es veu que el benestar dels andalusos es correlaciona amb la humiliació als catalans). Finalment, i després d’esforços de prestidigitadors de txikipark, el departament d’Educació fa veure que no acatarà la sentència del 25% assumint, a la pràctica, la destrucció del sistema d’immersió.
Les dramàtiques i il·legals eleccions del 21 de desembre de 2017 van tenir com a lema la salvació de les institucions autonòmiques. Després de l’inici d’una dura repressió que perdura amb total impunitat i desvergonyiment, tenia certa lògica evitar que l’autonomia caigués en les mans dels seus enemics. La preservació de les institucions tenia la seva lògica. Tanmateix, les coses van anar malament des del minut zero, quan es va renunciar a plantar batalla contra el franquista nacionalisme espanyol, evitant, per posar un exemple, investir president a Puigdemont i entrar en una dinàmica de confrontació, necessària molt especialment per als amants del diàleg.
De la mateixa manera, i des del minut u, les institucions autonòmiques van col·laborar i participar de la repressió i la “causa general” contra els més de tres mil independentistes censats en els diversos estudis engegats per la societat civil. En qualsevol cas, l’aparença de negociació protagonitzada, molt especialment per ERC, l’única cosa que ha aportat ha estat l’escenificació de la feblesa del catalanisme del “ni un paper a terra”, de la falta de coratge, el dèficit de lideratge i l’absència d’idees.
El blindatge de l’autonomia ha resultat ser com el blindatge de la llengua. Les paraules i les bones intencions no serveixen de res contra un règim autoritari com és el de Madrid, que sotmet a una lògica colonial els territoris no castellans, que malden per desnacionalitzar el nostre país. Les autoritats autonòmiques pateixen d’una ingenuïtat suïcida quan es pensen que les sentències contra el català, la discriminació econòmica (més aviat el saqueig financer i de recursos), els atacs per terra, mar i aire a la identitat, el menyspreu polític i la voluntat clara de dividir ètnicament els residents del país des de formacions polítiques sense escrúpols i vinculades al règim més repressor d’Europa occidental, encapçalat per una monarquia vinculada amb els negocis més llòbrecs de les teocràcies del Golf, formen part d’una estratègia curosament elaborada i planificada.
Qualsevol amb un mínim de perspectiva política, o històrica, o social veu que això és una guerra. Una guerra deliberada d’Espanya contra Catalunya. Una guerra que busca la destrucció de la nostra identitat, de la nostra economia, de la nostra societat, de la nostra manera de viure. I aquí, la ingenuïtat és el pitjor col·laboracionisme, és una forma inconscient de traïció.
L’autonomia és una bombolla. Respon a la ingènua idea que és possible la coexistència amb una Espanya de vocació otomana, al·lèrgica a la modernitat i a la democràcia, intolerant, que menysprea la diversitat, i que no entén, ni vol entendre que els catalans vulguem continuar sent-ho. En aquest sentit, l’independentisme, a banda de resultar una opció realista, és un acte de sinceritat honesta. La bombolla autonomista, com hem pogut veure, a mesura que els zombis franquistes, amb les seves togues, els seus uniformes, les seves cadires als consells d’administració del capitalisme d’amistançats, les seves porres, les seves clavegueres han anat actuat, ha punxat. No voldria pensar que els membres d’aquest govern siguin tan ximples per no ser-ne conscients d’aquesta situació d’emergència, i més tenint en compte el que han vist, sentit i probablement, patit.
És per això que, més enllà de la retòrica, potser se’ls ha d’exigir que siguin sincers, expliquin amb pèls i senyals de què va el tema, i deixin de gestualitats estèrils de l’estil “enviarem un requeriment a la ministra”. No s’entén que es neguin a fer cap acte de desobediència ni plantin batalla. No s’entén que no siguin capaços de fer l’única cosa mínimament útil, com és publicar la declaració d’independència. No s’entén que no siguin capaços de desobeir una justícia espanyola que és com jugar a futbol contra un equip d’àrbitres disposats a xiular falta cada vegada que tens la pilota. No s’entén que no siguem capaços d’actuar com al Quebec en el tema de la llengua, enviant inspectors a fer complir l’oficialitat del francès. No s’entén que, malgrat que hagi punxat la bombolla de l’autonomisme, encara es continuïn comportant com si realment tinguéssim autonomia.
6 
4 
