Les intencions dels juntergents, o converjunts, com els vulgueu anomenar, amb l’Operació Trias a l’Ajuntament de Barcelona i ara fotografiant-se amb Jordi Pujol en germanor a una calçotada, es veuen d’una hora lluny. Si hi ha quelcom que caracteritza els convergents de tota la vida és el do de l’oportunitat. Ja poden estar pixant sang perquè els han arrabassat uns càrrecs i uns sous que consideren seus per defecte, que saben trobar el moment i la forma de tornar a fer-se’ls seus. Com a mínim fins ara.
Hem vist com Artur Mas pujava al tren de l’independentisme (perquè sabia que aquest marxava, amb ell o sense), anar en una llista única amb els seus pitjors enemics polítics i escindir-se el partit un piló de vegades per erigir-se en els custodis dels vots de l’1 d’octubre de 2017 (tot i ser ells els que van regalar-ne el mandat a l’Estat volent-hi negociar unes eleccions autonòmiques i els que van acceptar comandar la repressió a l’independentisme des de la Gestorialitat de Catalunya) i ara tornar a abraçar el pujolisme simbòlic amb l’argument que en són ells els únics valedors.
La figura de Pujol en un moment com l’actual, per tant, és simplement al·legòrica, com ho era la de Pasqual Maragall als mítings d’Esquerra, una mascota de la qual aprofitar-se, però no ho és gens, de banal. Mentre els republicans feien servir qui va ser alcalde de Barcelona per escenificar allò de la transversalitat (que no era res més que aspirar a substituïr el PSC de l’única forma que es pot substituir un partit, que és renunciant al teu programa per assumir el seu) els convergents (encara que es quedin afònics de dir que no ho són) volen enviar un missatge claríssim al que va ser el votant de Pujol, que és allò de no et conformis amb imitacions. Només així es poden permetre una imatge amb qui fa uns anys qualsevol responsable de màrqueting hauria desaconsellat taxativament: s’ho poden permetre perquè han deixat la independència entaforada al fons del calaix dels mitjons. Per molt que exhibeixin l’estelada. De fet, fins i tot a l’entorn d’Esquerra es pot detectar una certa intenció de rehabilitar herència política del que va ser President.
Aquesta oportunitat que tant han esperat el sector d’Artur Mas i Xavier Trias i personatges com els que afirmen que organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern espanyols a Catalunya o que anar a fer l’indígena pintoresc al parlament de la metròpoli no és escenificar la mateixa pax autonòmica que el diàleg (fracassat) d’Esquerra amb el Govern espanyol l’han servit una vegada més els espanyols, en l’enèsim passi a porteria als que van garantir la subordinació dels catalans durant més de 30 anys, interessats en tenir interlocutors que coneguin el poder, i no aprenents com Rufián, Vilagrà, Vilalta o Jové.
Però el que no tenen present els neoconvergents, i és perquè com a Esquerra s’han cregut menys l’1 d’octubre que a Espanya, és que ja no es pot fer pujolisme a Catalunya. Si Pujol va poder negociar amb Madrid (si de mercadejar amb la nació se’n pot dir negociar) era perquè era possible fer creure que les institucions catalanes eren poderoses i els catalans eren febles i no es revoltarien mai mentre hi hagués escola en català i poguessin recuperar uns quants milions de l’espoli fiscal. Des de 2017 això s’ha demostrat fals: els catalans van passar per sobre de les institucions, que van evidenciar ser decorat de cartró-pedra, amb l’acatament del 155 com a gran exponent.
Els convergents, per exemple, no ho haurien fet millor que Esquerra amb la reforma del delicte de sedició: com a molt no haurien fet el paperina i haurien donat suport al Govern espanyol només quan fos efectiu que Junqueras podia presentar-se a unes eleccions, però és evident que haurien estat els primers a aplaudir que allò dels desordres agreujats apuntés a la base, perquè saben que és on radica el poder de l’independentisme i pot tornar a revoltar-se, potser (tant de bo) contra ells.
L’argumentari intrínsec de la campanya neoconvergent dels propers mesos és previsible: Pujol no era tan dolent si ara Esquerra en vol copiar el peix al cove, i ho fan tan malament que, tant per tant, millor que ho fem nosaltres. S’aprofitaran de l’odi a Ada Colau a l’Ajuntament per la seva nefasta gestió i del menyspreu a Esquerra a la Generalitat pel seu fracàs negociador per justificar la reculada històrica. De moment ja hem vist a Artur Mas blanquejar la corrupció del seu partit a aquesta entrevista. I l’entorn de Carles Puigdemont, aquell tan independent i tan combatiu (sic), totalment centrat en les seves causes personals amb la justícia i que res tenen a veure amb la llibertat del país, mentre aquest és escenari de la cursa que un cop va ser per escenificar qui era el més independentista convertida en una versió en què guanya el més pujolista i més mesell.
25 
7 
