Passar per dos consells de guerra no pot ser casualitat. El primer que va patir Pujol, després de ser torturat per la policia franquista, va ser el 1960. Li van caure set anys de presó, dels quals en va complir tres, i es va començar a convertir en un mite del catalanisme i de l’oposició antifranquista. La bufetada que li va clavar al règim, amb l’humiliant acte de protesta organitzat al Palau de la Música, va ser antològica. I, de retruc, van començar a aparèixer pintades per tot arreu amb el lema “Pujol-Catalunya”, que ha marcat sis dècades llargues d’història de la nació.
Després d’aquell primer consell de guerra sumaríssim, per l’estrambòtic concepte de “rebel·lió militar”, fa tretze anys que afronta un segon consell de guerra llarguíssim, en el qual els uniformes militars franquistes s’han canviat per uniformes paramilitars judicials, que coneixem com a togues. L’Audiència Nacional, òrgan judicial que és hereu i continuador directe del Tribunal de Orden Público del franquisme, escenifica ara a Madrid (seu del poder del règim bipartidista borbònic del 23-F) un nou procés de càstig, escarment i humiliació del vell enemic, fotut i tocat, però no enfonsat.
Ara, l’acusat és un home de 95 anys que el 1960 en tenia 30 i era un total desconegut, tot i que ja apuntava maneres.
De què se l’acusa? En tretze anys, tretze, de gruix policial i processal, ha quedat clar que a ell se l’acusa del mateix crim de sempre: rebel·lió contra Espanya. L’excusa és un bon feix de diners no declarats que van anar a parar a Andorra, diria que com una mena assegurança de vida. La famosa deixa de l’avi -que ves a saber- convertida en delicte fiscal i barrejada amb les corrupteles familiars que no va saber ni voler veure i molt menys aturar, en una època d’impunitats generalitzades i d’una forta i esbojarrada pretensió d’instaurar a Catalunya una mena de monarquia hereditària pujoliana.
Pujol és una cosa i els seus fills una altra. Amb els seus pecats i virtuts, amb els vicis ocults i els vicis confessats públicament, però sens dubte que Pujol ha acabat personificant no tota Catalunya, però sí la vella i dura lluita contra el monstre que ens té segrestats, emmanillats i arruïnats. Com la bonica llegenda de sant Jordi i el drac, vaja, que fa tan poca gràcia a ocupants, colons i còmplices col·laboradors.
Ara bé, ningú no ha dit que aquest llegendari cavaller fos un angelet i no tingués zones d’ombra o de foscor abismal.
A finals dels anys 90, quan Aznar va fer algunes de les millors i més cíniques jugades polítiques sota l’esperit dels pactes del Majestic, va passar del “Pujol, enano, habla en castellano” a ser “Español del año”. El règim el necessitava per blanquejar-se i maquillar-se. Durant un cert temps va semblar que per fi Espanya assumiria una Catalunya diferenciada en alguns aspectes (llengua, cultura, educació, fiscalitat, simbologia…) i que Catalunya podria acomodar-se en un estat raonablement unitari i respectuós amb la catalanitat.
Va tenir un impacte descomunal veure els Mossos (que, com tota policia, s’assemblen al poder militar, que és el de veritat), desplegar-se als carrers i les carreteres i assistir a l’eclipsi dels paramilitars que tenim associats al franquisme.
A canvi, clar, res d’independentisme i res de ximpleries. Ja en el seu ocàs polític, Pujol va complir, més o menys, i no es va fer mai indepe, tot i que evidentment la seva tasca política va orientar-se sempre a reconstruir i enfortir la nació, a donar ales als joves, a potenciar la llengua i la cultura. Això no era altra cosa que el caldo de cultiu de l’independentisme que vindria anys després. Més que res, com una reacció emprenyada a la nova estratègia del bipartidisme espanyol després del vodevil del fantasmagòric estatut del 2006: res de concessions i canya als catalans i a Catalunya, peti qui peti. I a partir de l’agost del 2017, guerra oberta, sense manies.
En qualsevol cas, fins i tot fora de joc, embolicat en la confusa història dels pecats comesos i la confessió pública de la deixa, entrampat en les fosques ambicions de la família i del partit que havia de ser hegemònic, però no va acabar de ser-ne, a Madrid, Pujol continua simbolitzant Catalunya, més que no pas aquí. I en aquests temps en què coincideixen a Madrid totes les trames judicials, Pujol serveix com a enemic únic dels castellans, a més del diabòlic i “fugado” Puigdemont. La bruta rierada de la Gürtel, de la Kitchen, de l’Emérito, de la Begoña necessita un contrapunt català per bloquejar riscos llunyans, però no impossibles, de terratrèmols que puguin fer trontollar el règim.
Al final, Pujol ha demostrat mil vegades que ha estat més conscient que ningú de les capacitats destructives del monstre castellà, que va intentar esquivar i no provocar més del compte. Però ni a ell no li ha servit de res. La darrera atzagaiada del monstre, la del segon consell de guerra i l’humiliant cita a Madrid, demostra que la via Pujol tampoc no era la bona i que amb Espanya no hi ha ni hi haurà cap via a les bones. El viacrucis a l’Audiencia Nacional/TOP no necessita subtítols ni comentaris: el postpujolisme, el postpuigdemontisme i el postcatalanisme han començat ja.
