Des de l’1-O ençà, Carles Puigdemont ha tingut una capacitat sense precedents per connectar amb la base del moviment independentista. Gràcies al seu exili i a la seua actitud desafiant cap a l’Estat, va esdevenir un referent transversal de l’independentisme més actiu i combatiu. El fet que l’Estat l’hagi tractat tot aquest temps com el seu enemic públic número 1 ha acabat de crear-li aquesta imatge de líder irreductible.
Per a molta gent, Puigdemont ha estat el referent teòric i pràctic de l’estratègia unilateralista. De fet, el seu crit de “preparem-nos”, que va pronunciar a Perpinyà el dia del seu retorn a Catalunya, inspira després el títol del document estratègic del Consell de la República. El document defineix “una estratègia per a disputar el poder de l’Estat espanyol a Catalunya i implantar així la República”, prèvia activació de la declaració d’independència. Per la seua banda, Junts per Catalunya va incloure un resum d’aquesta estratègia com a primer punt del seu programa electoral per a les últimes eleccions al Parlament.
Atès que Puigdemont és el líder indiscutible tant de Junts com del Consell, no és agosarat que d’aquesta filosofia unilateralista se’n digui puigdemontisme. Deixant de banda que ell ha estat normalment una persona moderada en les formes i que, com sol passar, hi ha gent més puigdemontista que Puigdemont, la imatge de polític irredempt que s’ha conreat està més que justificada. Si més no, la seua acció política fins ara ha estat coherent amb aquesta imatge.
Arreu del país, molts dels nostres millors activistes s’han organitzat i posat a la disposició del president a l’exili per a desplegar aquesta estratègia de confrontació oberta amb l’Estat. Això no ha estat una ocurrència d’aquesta gent, sinó que encaixava a la perfecció amb els preparatius per al “desbordament democràtic” que propugna el Consell. A més, ha anat sempre lligat a tot tipus de càbales sobre el retorn dels exiliats al Principat i el momentum que aquest fet pogués significar.
No ha de sorprendre ningú, doncs, que fins al moment de posar la signatura damunt del pacte amb el PSOE, molts dels activistes puigdemontistes encara creien que era inversemblant que Junts pogués investir Pedro Sánchez. Potser res no ho exemplifica millor que la votació de les bases del Consell de la República, que molt majoritàriament es va manifestar en contra de qualsevol pacte. Per mi que, en la majoria dels que varen votar en aquest sentit a la consulta, això no era símptoma del més mínim distanciament o crítica del líder. Era un mostra del seu puigdemontisme.
Quan Puigdemont va tancar el primer acord amb el PSOE per a l’elecció de la mesa del Congrés, es varen generar tota mena de comentaris sobre si això era coherent amb tot el que havia defensat fins ara. Tenint en compte que les seues crítiques als pactes d’ERC amb el PSOE han estat persistents i sovent demolidores, era certament previsible que no tothom entendria que ara també en fes Junts.
Recordo perfectament que la reacció del líder de Junts als comentaris i crítiques que va suscitar el seu primer pacte amb el PSOE va ser acusar els seus autors (bàsicament unionistes) d’haver construït una narrativa inventada sobre Junts, una caricatura, que no era correcta. Certament, ell no parlava d’això, però jo no vaig poder evitar preguntar-me si els activistes puigdemontistes realment coincidien amb la visió política i l’estratègia del mateix Puigdemont.
Siga com siga, res no canvia la perplexitat de molts d’aquests activistes. Tant fa si ells s’havien fet una imatge de Puigdemont com a líder irreductible i combatiu que anava més enllà del que és el seu pensament real, o si la qüestió és que ha pres decisions que de cap manera no casen amb el que ell ha defensat fins ara. El fet és que la ruptura entre el puigdemontisme entès com a independentisme rupturista i la figura de Puigdemont és inqüestionable.
La transició d’enemic públic número 1 d’Espanya a soci parlamentari del seu govern és certament difícil. D’aquí que els carrers d’algunes ciutats espanyoles estiguin encesos. Però tampoc no és fàcil conservar el rol de líder i referent polític de l’unilateralisme mentre l’aparques per a iniciar una negociació amb el govern espanyol. Com igualment no ho pot ser per al puigdemontisme adonar-se que ara mateix no pot comptar amb Puigdemont.
