“La primera part de la pregunta no li faré, perquè ja l’he contestat en català i ja està disponible, i la segona part, com que és un apartat nou, li respondré en la llengua en què vostè m’ha formulat la pregunta”. Aquesta ha estat la resposta de Carles Puigdemont a un periodista d’Antena 3 que li ha fet una pregunta en castellà a la roda de premsa que ha ofert avui a Brussel·les. El més curiós és que ni tan sols li ha demanat que respongui en castellà, i que aquesta acotació inicial l’ha fet en català, suposant, per tant, que el seu interlocutor entén aquesta llengua. Per tant, només es pot entendre el fet que hagi decidit respondre en castellà a assegurar-se que l’entenen els castellanoparlants, com si això fos més important que no passar-se a una llengua que, a diferència de l’anglès o el francès, és la que està esclafant la seva, gràcies al que voten aquests mateixos castellanoparlants.
És a dir, tu, benvolgut lector, indignant-te perquè Veritas acomiada una treballadora per mantenir el català quan li parlen en castellà i qui es diu president legítim de Catalunya, d’un partit que diu que et defensarà de l’espanyolització si el votes a les eleccions al Congrés dels espanyols, aplicant la política lingüística d’aquesta empresa. Tu, perseverant de demanar el cafè amb llet, si cal, acompanyant-te de gestos, per no haver de canviar a la llengua que li disputa els mateixos espais a la teva, aguantant qui et diu que no fer-ho és de mala educació, i qui té un dels més importants altaveus per donar exemple a la política catalana la sacrifica sense problemes per caure més simpàtic o per no córrer el risc de no aparèixer en un mitjà a l’audiència del qual, al final, li importa un rave el que digui i en qualsevol cas el vol veure entre reixes. Tu, trencant-te les banyes per trobar per internet les sèries que veies de petit en català perquè els teus fills no tinguin més remei que construir el seu imaginari d’acord amb Bob Esponja i Patrulla Canina a un sol clic de Movistar o de Netflix, i Puigdemont donant el missatge que si hi ha el castellà pel mig no cal el català.
Aquest raonament, el d’adaptar-nos a la llengua dominant perquè fer-ho en la pròpia és antipàtic, perquè és més important el que es diu que com es diu (o el que és el mateix, que dir-ho en català), és el que volen aconseguir des de Podem fins a VOX, perquè és la garantia d’èxit de l’espanyolització, sigui des de l’òptica franquista o des de l’òptica jacobina. Perquè saben que és molt difícil imposar una llengua per la força, tal com s’ha demostrat durant les successives dictadures a Catalunya. En canvi, quan són els seus mateixos parlants els que hi renuncien, no hi ha lleis a favor que la puguin mantenir viva, com s’ha vist a Irlanda.
I en aquesta ocasió ningú pot dir que Puigdemont ha cedit sota coacció, com es va afirmar quan va petonejar una bandera espanyola a un centre comercial a Copenhaguen quan un pinxo el va increpar, sostenint que ell no tenia cap problema amb Espanya ni amb la seva bandera, com si la idea d’Espanya i el drap que la representa fossin innocus sobre els drets dels catalans. I del fet que l’advocat Gonzalo Boye encara no digui ni una paraula de català en tot el temps que porta vinculat a la imatge pública de l’independentisme, mentre l’entrenador madrileny del Girona, com a cas públic rellevant, però també tants d’altres treballadors, l’han après sense problema, ja en parlarem un altre dia.
Tot plegat és l’enèsima confirmació més que fins i tot l’independentisme institucional que Espanya considera més molest (que no perillós) està rendit a les tesis espanyolistes, i que l’única forma de posar difícil l’ocupació espanyola és treure’l del camí, i que els espanyols, sense qui li serveix de braç executor, com a mínim, necessitin assumir algun cost per imposar-les.
I no ens deixem dir l’abstenció independentista a les eleccions generals afavorirà VOX, perquè qui es molesti en agafar una plantilla d’excel amb les fórmules de repartiment d’escons amb la Llei d’Hondt comprovarà que encara que tots els votants de forces independentistes es quedessin a casa, qui guanyaria de carrer a Catalunya seria el PSOE, que és en qui realment confien per frenar, teòricament, l’extrema dreta.
I si el PSOE, en absència de partits processistes a qui fer xantatge, prefereix que governi l’extrema dreta abans que democratitzar la qüestió territorial espanyola (com és evidentment el cas, i ho han demostrat des de Juan Negrín fins a Pedro Sánchez), n’ha d’assumir també el cost, no els independentistes, que som una minoria nacional. És als socialistes a qui els que estan preocupats pel futur proper dels drets que amenaça el neofranquisme de PP i VOX han de demanar explicacions, començant pel fet d’haver-los alimentat per pur interès electoral, per guanyar vots sense haver d’oferir res, i no aspirar que paguem les fantes per enèsima vegada al republicanisme espanyol perquè ells tenen la qüestió nacional resolta, i per això poden fer veure que no hi donen importància.
11
21
