Per a mi, la decadència total de la política catalana dels últims anys la va desfermar Carles Puigdemont l’1 de març del 2018. Va ser el tancament d’un cercle en què ja havia trencat amb les seves pròpies mans la idea d’autodeterminació en cessar la sindicatura del referèndum –malgrat que aquesta volia continuar la seva tasca desoint amenaces del Tribunal Constitucional– i després marxant per no defensar la independència que ni tan sols havia declarat. Proposant Jordi Sánchez com a candidat, acceptant el veto del Tribunal Suprem a la seva investidura, obeït per Esquerra, també trencava la institució de la presidència i la sobirania del Parlament.
No cal ser un gran estrateg per saber que el que va ser president de la Generalitat el 2017 tenia alternativa. I en aquell moment no li suposava un cost addicional respecte del que ja estava pagant amb el fet d’estar exiliat. En aquell moment, i molts així li ho van dir, la seva figura era d’una importància tan incontestable que no tenia necessitat de claudicar davant d’un partit disposat a fer-li el llit perquè posava per davant de tot evitar unes noves eleccions que arrisquessin els càrrecs i els sous d’un munt de gent que, fora de la política i les seves xarxes clientelars, haurien d’estar comptant passos de zebra.
Només li calia un crowdfunding, on en aquell moment hi hagués posat diners fins a l’últim dels micos, i fer servir els diners per denunciar per terra, mar i aire, dins i fora dels canals tradicionals, l’autonomia intervinguda i els seus facilitadors a Catalunya. Una cosa que ha estat relegada durant anys a Twitter. En aquell escenari sí que hauria tingut tot el sentit un Consell per la República i una estratègia europea. Això hauria sigut lluitar per la independència després de cometre l’error de no haver-la declarat quan tocava, i no el que ha fet, que ha sigut fer servir el reconeixement de l’equivocació per mantenir un espai electoral autonòmic.
Ningú en la política contemporània ha tingut tantes decisions que només depenien d’ell a l’abast de la mà i les ha desaprofitat d’aquesta manera. Ni tan sols es va atrevir a marcar un perfil propi quan Junts va formar govern autonòmic amb Esquerra el 2021, cosa que, tot i que a molts els pugui semblar poc, Clara Ponsatí sí que va fer i havia fet tants cops abans. I ja després ho ha rematat acceptant la investidura de Pedro Sánchez a canvi d’una amnistia, que si es fa sense la independència unilateral com a element negociador, només beneficia l’statu quo. Ara, promet per enèsima vegada que tornarà, ara sí que sí, però ei, només si és investit, si no, que l’oposició la faci algú altre.
Per això, quan diu que vindrà per “culminar la feina”, em pregunto si tothom té clar què és això de culminar, després d’haver-ho trencat tot i d’esdevenir aquesta Convergència de tota la vida, per molt que els molesti la referència, que feia de la necessitat virtut, com ara treuen pit que fan. És culminar la rendició essent investit com a president de la gestoria colonial d’Espanya. Això sí, amb la retòrica grandiloqüent de sempre amb què, ajudada d’un sector dels espanyols als quals ja els sembla massa que puguem respirar, ho dibuixarà com una gran victòria o com a mínim com una gran tocada de nassos als espanyols mentre passa l’important, que aquells amb qui negocien ens empobreixen, acaben amb la nostra llengua i amb la nostra democràcia.
