Semblava una lluita entre pagesos d’aquí i d’allà, però ara hem vist que això de les manifestacions de camioners i tractorades anava de pagesia contra burocràcies entorpidores. Com en tantes altres ocasions, la ciutadania de la Unió Europea treballa amb una ma lligada a l’esquena. En aquest cas es tracta de les condicions fitosanitàries exigides als productes agrícoles comunitaris i que, en canvi, no s’apliquen al que rebem de tercers països. Per què si no es poguessin menjar, aquests productes, dins del territori de la Unió, tot tindria un cert sentit, però com és possible que el que sembla anatema quan parlem de requisits administratius no regeixi per al nostre estómac?
És evident que els que compleixen la norma són aliments molt més cars, però si és cert (ni que sigui en part) que som el que mengem i que hi ha gent que no pot escollir sinó que se n’hi ha de decantar pel més econòmic, aleshores que no ens sorprengui que l’esperança de vida en els barris més pobres sigui molt menor que la dels barris rics, perquè si en part la salut depèn de la manca de voluntat per menjar sa, a això s’ha d’afegir que hi ha qui mai podrà comprar el tomàquet o la poma que hagi estat conreat amb bones aigües i adobs, de manera que totes les circumstàncies desfavorables acaben colpejant sempre els mateixos. I per això les farmàcies lucratives s’instal·len en els barris empobrits o en els envellits (la loteria fora ubicar-se on hi siguin totes dues situacions).
La normativa europea aboca la pagesia, fins ara sostinguda per les subvencions i ajuts, a abonar-se al discurs dels partits nacionalistes i en última instància a una mesura que està sempre de la simpatia dels extrems, tant d’esquerres com de dretes: el proteccionisme econòmic de país. Potser la Unió l’hauria de practicar una mica per protegir allò nostre.
