Mentre la ministra de Treball torna a deixar anar una de les seves bombes irreflexives sobre el mercat laboral amb l’anunci d’una ampliació dels dies de dol per mort d’un familiar proper (sols els assalariats, ¿eh?, els autònoms ni tenen dret a emmalaltir, ni a plorar les seves morts), els dos partits polítics amb responsabilitats de govern o aspiracions sèries de govern fan declaracions que sense dubte beneficien més a un que a altre pel que fa a deixar anar cortines de fum, però que en tot cas indueixen a confusió i ràbia al ciutadà que ho paga tot, flotilles i la seva repatriació incloses i, a sobre, aquestes discussions absurdes.
I és que PP i PSOE saben, vull creure que són conscients, que sovint carreguen les seves armes amb pólvora del Rei. El PP afirmava fa poc que quan arribi al govern derogarà la llei d’amnistia, quan ha de saber que això no servirà per a res. L’efecte beneficiós que hagi pogut tenir sobre els delictes ja amnistiats o el que pugui tenir sobre la resta si s’entén que la llei és constitucional (el que previsiblement passarà) no es poden esborrar. La nostra Constitució estableix la irretroactivitat de les disposicions sancionadores desfavorables o restrictives de drets fonamentals i aquest, el de la llei d’amnistia, en seria un. Se m’argumentarà que té un sentit merament simbòlic aquesta derogació, però sincerament crec que a la majoria de la població li importa un tou, ja sigui perquè està encantada amb l’amnistia i no n’espera res del PP en aquest sentit, ja sigui perquè sap que els amnistiats no deixaran per això d’estar-ho. En el fons és la mateixa argumentació que es va dur a terme per a la reforma del codi penal que va introduir la nova formulació de l’agressió sexual (mal anomenada de “només sí que és sí”); doncs quan es va intentar des del govern pal·liar els errors de la primera formulació, no va ser possible evitar els efectes indesitjables que aquesta va produir. No es podien eliminar.
Una cosa semblant passarà amb la proposta del PSOE de blindar l’avortament a la Constitució. Per dir-ho de manera suau, és pràcticament impossible. El blindatge s’hauria de produir a l’article 15 de la Constitució, del qual la paraula “tots” ja va provocar una sentència del Tribunal Constitucional del 1985; es va entendre llavors que aquest pronom incloïa, no la consideració jurídica de persona per als fetus, però sí la seva participació del bé jurídic vida als efectes de la seva protecció, i en un joc dialèctic digne d’estudi futur, l’actual llei de salut reproductiva inclou un canvi de paradigma en considerar l’avortament un dret de la dona a escollir durant un cert termini de la gestació, però sempre en relació a la vida. Així doncs, per a les dues sentències en l’avortament el dret reconegut a l’article 15; i només modificant-ho es podria blindar el dret a l’avortament a la Constitució. Doncs bé, reformar-ho implica que dos terços de cada Cambra hi estiguin d’acord, que es dissolguin les Corts, que es convoquin noves eleccions i que les noves Corts de nou per dos terços en cadascuna estiguin d’acord a dur-ho a terme, i després un obligat referèndum nacional tindria, per aquesta mateixa obligatorietat, caràcter vinculant. A la dificultat de tal tràmit els constitucionalistes l’anomenen clàusula implícita d’intangibilitat, ja que a diferència de les que contemplen altres constitucions del nostre entorn, no és expressa, però existeix.
Tots dos saben que el que proposen és inútil o impossible. Juguen amb la ignorància ciutadana? No sé si és pitjor insult que els governants no sàpiguen de què parlen o que ens tractin com a ignorants als governats.
