La situació actual de l’independentisme és calamitosa. Almenys, la de l’institucional, per entendre’ns. La derrota electoral del bloc independentista, que no era bloc ni independentista, es va saldar amb el lliurament del govern de la Generalitat al PSOE. ERC evitava el desgavell d’unes noves eleccions desgavellant tot Catalunya.
En la bassa d’oli de la ‘nova normalitat’ socialista, per renovar-se, els dos partits han reelegit els líders que els van portar a la situació actual. Sembla un contrasentit i ho és. Però no hi havia cap alternativa; a Junts, perquè no es va formular; a ERC, perquè la que es va formular no tenia força per prevaldre.
Seria prematur i injust dir que els dos partits independentistes han reelegit líders amortitzats. No ho és dir que estan hivernats mentre la llei d’amnistia no s’apliqui. L’un està inhabilitat de dret (!) i l’altre, de fet, com que no pot assumir físicament cap càrrec. I, encara que el de Junts sembla més decidit en la seva confrontació amb el govern, cap d’ells no té força per avançar significativament en el camí a la independència. L’objectiu s’ha esfumat en la nova normalitat.
El congrés d’ERC ha estat un espectacle tragicòmic que ha rematat el ja minvat prestigi del partit. Els enfrontaments s’han donat a tots els nivells, ideològics, estatutaris, personals. I el panorama després de la batalla no és gaire engrescador. L’endemà de la votació van començar a rodar els caps dels girondins de NEN, mentre la poderosa secretària general, Elisenda Alemany, predicava la magnànima renúncia a la venjança.
És a dir, venen mal dades en un ambient de purga, perquè el líder ha de reconstituir les seves forces com sempre es fan aquestes coses: deposant-ne uns i posant-ne altres. És cert que Junqueras insisteix en el compliment dels pactes, però no sembla que tingui gaire força davant d’un govern que el seu partit ha investit, encara que segueixi sense estar clar si amb la seva anuència o no.
Els de Junts han oficiat la renúncia a les proclames suprapartidistes recuperant la seva integritat originària i elegint president qui ja ho va ser. Retornat el líder, el partit es concentra en la política parlamentària espanyola i catalana. Curiosament, a Espanya és més decisiu que a Catalunya. Mentre el gobierno compleixi, encara que de mala gana, els termes dels pactes, no hi ha raó per retirar-li la confiança i, en conseqüència, si hi ha acord sobre immigració, cal suposar que Junts no insistirà a qüestionar-la. En definitiva, amb altres paraules, el peix al cove i qui dia passa… Pura doctrina pujoliana. La independència, és clar, continua sent el nord, l’objectiu, però com ho era arribar a les terres del preste Joan de les Índies.
Tot i això, el president Puigdemont, que està en una situació personal peculiar, com a president in absentia, reitera que la seva voluntat és fer passos efectius cap a la independència, recuperar el lideratge nacional avui pansit; perseverar a l’estratègia independentista. Recorda la figura del profeta desarmat amb què Maquiavel descrivia el monjo Jerònim Savonarola. Un profeta desarmat, segons el florentí, és el que no pot imposar el seu principat pels seus propis mitjans, sinó que depèn del suport dels altres. Se’ls ha de guanyar per la convicció. Al principi, el segueixen, però després se’n cansen, l’abandonen i el profeta desarmat mor.
He vist un recompte d’audiència de la molt anunciada entrevista de final d’any del president Puigdemont i és tan llastimosa com la situació de l’independentisme institucional. No té per què arribar al fatal extrem de l’altre profeta desarmat, Trotski, segons Isaac Deutscher, però sí que és un índex de pèrdua de suport a causa d’una decepció molt generalitzada.
Realment, és possible que l’única sortida per al president a l’exili sigui presentar-se com a profeta armat. La seva arma és la ruptura amb el govern espanyol i les eleccions anticipades. Però això no garanteix ni de bon tros acostar-se a l’objectiu final, primerament, perquè el seu propi partit qüestionaria l’oportunitat de la decisió i, en segon lloc, perquè el resultat podria ser encara més calamitós per a la independència, ja que probablement el socialisme arrasaria a Catalunya, cosa que no vol dir que guanyés a Espanya, i el profeta continuaria desarmat.
