El jutge García-Castellón s’ha querellat amb Ione Belarra perquè aquesta ha dit en un tweet, arran de la seva jubilació forçosa, què és un jutge corrupte i prevaricador. I com sovint succeeix amb aquest tipus de declaració, es tornarà a produir una guerra entre el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional respecte a què cadascun d’aquests òrgans entén que signifiquen l’honor i la llibertat d’expressió.
Es tracta d’un tema que no ha estat mai pacífic: quan Espanya condemnava Valtònyc per injúries contra els símbols de l’Estat, altres països l’acollien per entendre que s’havia vulnerat la seva llibertat a manifestar les seves idees. Ja fa temps que Amnistia internacional va demanar que Espanya suprimís del seu Codi Penal els delictes d’insults a la corona i altres símbols de l’estat, d’enaltiment del terrorisme i d’atemptat contra els sentiments religiosos, els mateixos que ara el govern de Pedro Sánchez vol eliminar dins del que diu és la seva lluita per la regeneració democràtica.
Hi ha també una clara tendència europea a entendre que en general l’honor ha de cedir enfront de la llibertat d’expressió i el dret a informar. No és igual, però, pel que fa a la intimitat i la privacitat, perquè aspectes de la vida privada (com eventuals relacions extramatrimonials, per exemple), que a Espanya ningú gosa d’envair, en canvi, són exposades a l’opinió pública en altres països com Anglaterra, França o Alemanya.
Comparteixo que en aquest àmbit el Codi Penal s’ha d’anar adaptant als nous temps, perquè també ho fan els anomenats drets de la personalitat i la manera en què la gent accepta les crítiques que fa segles haurien desfermat baralles i duels. Però també s’hauria d’admetre que el dret a l’honor existeix i que l’ànim d’injuriar per part dels dirigents polítics es palesa sovint. No caldria determinar fins a quin punt aquesta inviolabilitat parlamentària hauria de ser limitada? Altrament, la gent podria pensar, com de fet ja fa, que es tracta, més que d’un dret, d’un privilegi; el privilegi d’insultar.
