Aquesta setmana han començat a surar els primers cadàvers d’aquesta amnistia que els líders independentistes han atorgat a Espanya. En primer lloc, com era d’esperar, que no aplicarà a Carles Puigdemont, a qui acusen de malversació, que és un delicte que no volen encabir en aquesta llei. Al cap i a la fi, si els jutges es van inventar els delictes pels quals van demanar la seva fallida extradició i van condemnar la resta del govern de 2017, no tenen per què deixar-ho de fer ara. Perquè, a diferència del que han clamat sempre els polítics del Procés, els jutges tenen clar que som davant d’un alliberament nacional i que només el poden frenar amb sentències perquè ja no ho poden fer amb tancs. No d’un conflicte jurídic.
Això darrer ens ho recorda també un altre cadàver d’aquest pacte amb Espanya, que és l’amnistia als policies a qui els espanyols, que no es volien embrutar les mans per frenar la independència, van externalitzar la missió d’atonyinar catalans. Els van maltractar fent-los viure en un vaixell ridícul ple de rates amb un personatge de dibuixos animats, alimentant-se la nit de Nadal amb fideus tres delícies i croquetes seques, i després els van enviar a aturar un referèndum que no es podia aturar, per després ser expulsats dels pobles que trepitjaven. I qui els restitueix la dignitat? Aquests espanyols massa ocupats mirant Patria com per defensar-la a la vida real? No. Ho fa l’independentisme institucional. No hi ha imatge més aclaridora de l’ocupació.
I és que, al contrari del que diuen els apocalíptics del vot útil (antiabstencionistes i anti dividir el vot optant per forces extraparlamentàries), els repressors necessiten el vernís de legitimitat dels masovers de la colònia, no poden governar-nos directament formant un govern espanyol a Catalunya que faria saltar pels aires tots els dics de contenció de la nació. No hi hauria moment més propici per tornar a desfermar el conflicte i un procés d’autodeterminació i ho saben. Necessiten la imatge de la Generalitat encapçalada per independentistes sol·licitant l’amnistia per als policies que van venir a reprimir el seu propi poble, com han fet aquesta setmana.
No crec que hi hagi gaire gent que pensi que és casual que surtin ara a la llum les activitats de caràcter gàngster de la cúpula d’Esquerra, o la cleptocràcia al Consell de la República de Toni Comín, diputat de Junts. És evident que com més erosionats estiguin tots dos partits, menys incentius tindran per arriscar-se a unes eleccions i més en tindran de no oposar-se a una investidura del PSC, sobretot quan hi ha nòmines en joc. Ben mirat, és aquesta inseguretat laboral la que ha motivat la guerra interna d’Esquerra, és un conflicte entre treballadors i patronal, no cap altra cosa, no cap procés de democràcia interna a un partit. Tot plegat, destapat per un diari català, el Diari ARA, que a ulls de bona part de l’opinió pública catalana té més credibilitat que El País o El Mundo. Si els espanyols ens poguessin governar directament no es prendrien tantes molèsties.
I mentre tota la maquinària institucional de Catalunya funciona al servei d’aquest empat amb Espanya, amb els juristes estrella de l’independentisme dedicats en cos i ànima a aquest causa, els catalans no tenim qui ens defensi. Acabem de saber que el TSJC suspèn cautelarment el decret de règim lingüístic que la Generalitat va aprovar per “per blindar jurídicament” (blindar amb lleis espanyoles a Catalunya!) els projectes en defensa del català a les escoles, i mentre els espanyols tindrien desenes d’associacions en marxa per protegir els seus interessos, a Catalunya qualsevol iniciativa és cooptada per treballar per la rendició.
Per això a advocats independents com Josep Rosell i Lluís Gibert, que han denunciat davant de la Fiscalia d’Odi el Còrdova FC per les manifestacions catalanòfobes “abans, durant i després del partit de futbol contra el Barça Atlètic”, com van explicar a la xarxa, els partits i les seves xarxes clientelars els orquestren campanyes difamatòries per acusar-los de “només criticar-ho tot”, i els mitjans subvencionats, òbviament, no hi dediquen ni mitja paraula.
