En el teatre de la política, les grans idees actuen com a focs d’artifici: s’enlairen, poden enlluernar, i tanmateix s’esvaeixen en la foscor de la nit. Aquest és un teatre, a més, és sens dubte, de text. Les paraules són tan importants com la gesticulació, i els silencis, sovint més eloqüents que les millors frases. Difícilment es pot ser un bon polític si no es declama com un poeta. Explica la llegenda que Demòstenes de Peònia, un jove de salut fràgil i aspirant a polític de l’Atenes clàssica, tenia un terrible problema: quequejava. Per solucionar aquest hàndicap, s’aixecava ben d’hora ben d’hora a practicar l’oratòria davant del mar, omplint la seva boca de pedretes fins que a còpia de tan dur entrenament, va superar el seu problema. Després d’aquests sacrificis i disciplina, va esdevenir el més gran orador de la història grega, perquè en el món de la política, la comunicació és tant o més important que el contingut.

Cert, la gran política i les grans idees són parole, parole, que cantava la gran Mina. Belles paraules que s’emporta el vent, i que el temps deteriora davant realitats obstinades. Poesia que es perdrà com llàgrimes en la pluja. Perquè, la política de debò, la veritat lletja i oculta, es fonamenta en la prosa vulgar de les xifres. Perquè, efectivament, la llei més fonamental que s’elabora any rere any al Parlament és la llei de pressupostos: un garbuix de xifres i normes caòtiques i contradictòries, barrejades amb nombres més abstractes del que podríem pensar, fruit d’enrevessades negociacions, pactes i mercadeigs de les famoses lleis d’acompanyament. Digues on poses la pasta i et diré quina ideologia tens!

I, efectivament, en una societat com la nostra, fonamentada en la confrontació i la desconfiança, qualsevol llei de pressupostos és un repte descomunal. Efectivament, es parla de números, d’ingressos, d’inversions, de taxes, d’impostos, encara que també es decideix quina mena de país volem, i es mesura la distància entre principis i realitats, bones intencions i pulsions secretes. A tall d’exemple, podem passar tot el dia cantant les excel·lències de l’escola pública i la vergonya de la segregació escolar, mentre que a l’hora d’executar els pressupostos, en un context de retallades, ens podem adonar que, el 2016 es pot reduir globalment els pressupostos en educació en un 16,5%, i… quan arribem a la lletra petita podem adonar-nos que cau un 81% la inversió en beques d’estudi o la partida de beques menjador i “oh! Sorpresa”, només un 4,5% als concerts educatius, i l’any vinent, aquesta partida ser l’única que s’incrementa en una dinàmica de sosteniment de la caiguda d’un 9,3 de mitjana. Són dades interessants sobre un estudi que va fer, des de l’AFFAC, Belén Tascón, i que desmunten les belles parole, parole,…  

Efectivament, durant aquests dies, hi haurà força demagògia sobre aquesta discussió tan transcendent. En una operació periodística d’aquestes tan habituals, s’està preparant la responsabilització d’un possible fracàs a la CUP. O, un periodisme sense massa temps per indagar detalls significatius, es detindrà sobre la qüestió de l’ampliació de l’aeroport, o dels Jocs Olímpics d’Hivern, o de l’eterna discussió sobre els impostos dels pobres rics (no conec gaire gent que posseeixi un patrimoni superior a 700.000 €, i per tant, hagi de pagar l’impost). D’altra banda, la qüestió de la internalització del 061 que exigeix la CUP, sembla més transcendent del que sembla, precisament per la seva càrrega simbòlica i els precedents que podria implicar una política keynesiana de debò, és a dir d’aquelles que eviten el malbaratament dels impostos en beneficis privats d’empreses que es limiten a fer d’intermediàries –més aviat, de paràsits– entre qui paga i qui treballa. ERC i JxCat han comprat massa el discurs neoliberal i la suposada eficiència de les receptes aplicades per Margaret Thatcher fa quaranta anys (amb la catàstrofe social que paguem avui), mentre els anticapitalistes posen a prova les seves conviccions tractant de recuperar polítiques socialdemòcrates genuïnes –i que van mostrar la seva validesa a l’hora de reconstruir economies–. De fet, les polítiques desprivatitzadores són necessàries per estalviar diners públics, tot i que, evidentment, deixen sense ingressos aquells que viuen de l’erari públic a còpia de fer treballar a d’altres en condicions penoses i des de la precarietat més absolutes. El tema del 061, com el de les vetlladores escolars, com múltiples exemples que consisteixen a enriquir els uns a còpia d’empitjorar les condicions dels altres està suficientment provat, tant des de l’experiència real, com des del coeficient de Gini, com des de la recerca acadèmica. Tot plegat, pel que hem pogut constatar, aquest pressupost, amb una mà lligada per Europa, i l’altra per la monarquia autocràtica espanyola, el projecte no sembla precisament heterodox, sinó més del mateix, amb algun maquillatge per aquí, una concessió de cara a la galeria per allà, i la filosofia de fons que ha propiciat dècades de desigualtat sense eficiència, injustícia sense prosperitat, acaparament privat amb precarietat pública. Com dèiem, les polítiques neoliberals i de privatització practicades per ERC i JxCat erosionen la seva credibilitat.

Tanmateix, també hem de recordar que la part interessant de les discussions dels pressupostos, almenys durant els darrers anys, és que estava correlacionada amb posar a prova la sinceritat independentista. Caldria recordar que va ser en la discussió pressupostària de 2017 quan la CUP va arrencar una data concreta per al referèndum d’autodeterminació. Ara, quan sembla que les idees reculen tant com el coratge dels nostres líders, no sabem exactament quina mena d’exigència hi pot haver per fer allò que la majoria independentista espera: ni que siguin gests simbòlics de confrontació amb una monarquia antidemocràtica, i d’un govern espanyol que, també en discussions pressupostàries, no es reca a l’hora d’humiliar públicament els partits independentistes, tal vegada com a una sèrie de Netflix.

Comentaris

    Luisnomeacuerdo Novembre 12, 2021 | 21:26
    Y al abogado filoterrorista amigo de los fascistas independentistas le han cerrado el bufete , pero no le preocupa porque seguirá exprimiendo a los tontainas lazinazis. Ha encontrado un filón.
      Recaredo Novembre 13, 2021 | 09:39
      Esto es, VIVA ESPAÑA y su revolución nacional sindicalista.
    Narcís Novembre 13, 2021 | 11:03
    Pressupostos? Quins pressupostos ? Els que dividits per la població que som fan una per càpita molt per dessota de regions ( autònomes de res que no sigui xuclà'ns -e in eternum ) espanyoles ? I, a sobre, per si no fos prou, d' aquests pressupostos nostres, força impostos propis, que no tenen aquelles ensems amb inversions que reben de ministeris ( sigui per reformes de mercats d' abast , sigui fument-los biblioteques, sigui donant- los per a carreteres o mateixes autovies, sigui per . . . . . . . . . . inacabable ! ) ! PD : millor seria la CUP posés el dit, clamés un bon crit, tot cantant les quaranta d' aquestes dades al ' gobierno ' ( no són al ' congreso ' ? ) ! Nota : i, òbviament, si una empresa és privada, ha de ser privada que no pas rebre directament, indirecta o semidirecta fons públics ( com passa amb els laboratoris farmacèutics o no pocs professionals formats amb aquests diners de tothom ! ) ! Anotació al marge : la llàstima de les institucions públiques és que molt que hi treballa en elles no són mereixedores de ser-hi , començant pel tracte que fan a l' administrat, administrat que els hi paga el sou ! Incidència : el pitjor de tot és que sempre és el mateix treballador qui fum al company .. no cal esperar hagi encarregat o capataç .. així públic o privat tant n' és si els treballadors no són dignes !

Nou comentari