No es pot negar que s’hi esforcen. Fan reunions maratonianes, fins i tot en cap de setmana, tot sigui per la pàtria. O per un tuit. Amb aquests, sense els altres, sense els de més enllà… Pacten coses, fan ofertes i contraofertes, assemblees, reunions de petit comitè, ens expliquen estratègies de xarxes socials, ens regalen declaracions solemnes, jugades parlamentàries, posen aquí uns milions i els treuen d’allà…
Agafant al vol el títol del primer llibre de Juan Marsé, “Encerrados con un solo juguete“. La joguina es diu pressupost i la potinegen tots i totes a cor què vols. És la joguina que els serveix per fer veure que fan política, quan en realitat és una altra cosa.
Sí, ja l’insigne Montaigne ens deia que “la política és el comerç dels homes“. I les dones, clar. Però en aquest cas estem davant de la política entesa com el comerç dels marcians. O dels extraterrestres. Però en cap cas dels catalans. Ni de les catalanes. Ni dels habitants de cap planeta de la galàxia. És una política extragalàctica, que va per lliure i intenta fer-nos creure que és la nostra. Res. Ni cas. És la seva política, la dels seus despatxos, la de les seves corredisses, la del seu mercadeig, a la recerca de titulars efímers que no s’aguanten per enlloc.
És la política d’uns éssers vinguts d’altres planetes, que continuen vivint en altres planetes i ens volen fer creure que el pressupost, oh, el pressupost, és l’eina suprema del nostre benestar i el nostre futur. Lliuri’m Déu de dubtar de les virtuts de les bones polítiques pressupostàries, però igualment lliuri’m el Diable de creure’m uns comptes públics en els quals aquí hi poso o hi trec mil milions, a veure si me’ls votes.
La comèdia és de baix nivell, com la de Sánchez: tot va de com comprem amb uns quants calerons uns quants vots i així passem pantalla. És igual si són uns trens, uns patètics doblatges de Netflix, uns quants pisos públics més o unes argolles virtuals per als Mossos, que no els anirien gens malament, després de tants anys de jugar a ser corsaris del sistema.
Més que pressupost, tot plegat sembla un “mercadillo“. Però ens ho venen com alta política. Amb un plus de solemnitat, com si ens hi juguéssim la vida.
Res, ni cas. Són capaços d’aprovar inversions espectaculars, a l’Estat o a la subdelegació autonòmica, de 10.000 milions i executar-ne 100, cosa normalíssima. O sigui que menys èpica pressupostària i més rigor. Menys titulars, menys promeses, més balanços, més números clars.
Ja ho veurem amb les meravelles anunciades dels Next Generation, en pocs mesos: la capacitat de gestionar eficaçment tots aquests milions de milions quedarà perfectament retratada.
L’espectacle ha de continuar fins al final, encara que els humans ja hàgim desconnectat de tanta ximpleria, de votacions dels uns i dels altres, de maniobres aparentment espectaculars, de la presa de pèl del bloc unitari del 52%, que, per cert, no se sap quan ha existit…
En tot cas, són els pressupostos de la gestoria del mentrestant, del mentrestant no sabem què fer però alguna cosa hem de fer, i mentrestant juguen a fer-se la punyeta els uns als altres, a teixir i desteixir pactes, a guanyar posicions per a ves a saber quines jugades estratègiques que només ells entenen i amb les quals s’entretenen d’allò més.
Ja ens avisaran, aquest extraterrestres, quan acabin de jugar amb la seva joguina marciana.
