Catalunya, el país on els debats sempre són diferents, té una característica comuna amb moltes democràcies occidentals. Sí, a Catalunya també tenim cunyats. Possiblement, jo mateix en tingui per sobre les meves possibilitats. En tinc cinc i dues cunyades. La meva caritat cristiana m’obliga a oferir-ne a les llars que dissortadament no tenen el privilegi de comptar amb algú que sempre troba ofertes quan es canvia el cotxe, coneix perfectament el conflicte de Gaza o treu la copa de cava de la seva parella amb aquella frase tan colpidora de “no beguis més”.
L’orfandat de no tenir cunyats a taula aquest Nadal pot ser compensada per aquest nou protagonista en la nova temporada del Procés (TM). El verificador. Un verificador seria el darrer graó de la cadena tròfica en el món de les negociacions. Per entendre’ns, i sense voler fer cap tesi doctoral, la figura de dalt de tot és el mediador. Una institució que té la potestat d’intercedir, proposar o fer agenda. De fet, és la figura més invasiva i que forma part de la negociació. El mediador està reservat per grans conflictes on, normalment, hi ha morts sobre la taula.
El segon nivell és el facilitador. Una figura pensada per “facilitar” la negociació sense entrar en el contingut. A tot estirar, facilita el contacte i la conversa. En tercer terme, apareix el relator. El gran nom de les primeres negociacions amb la Moncloa socialista i el Govern post primer d’Octubre. Una figura que va encendre els ànims a la dreta visigòtica espanyola fins que va passar a millor vida. El relator no deixa de ser una mena de notari dels acords i les converses. Tanca la porta el verificador. Un equip de gent que constata si els acords al que han arribat dues parts es compleixen o en quin grau. Amb la perversió que són els acords que signen partits polítics, no institucions.
No hi havia més opció. Seria malbaratar els recursos que la Fundació Henry Dunant es dediqués en cos i ànima a mediar, negociar i relatar el fabulós “traspàs integral de Rodalies” o el “finançament singular per a Catalunya”. Tampoc tindria cap sentit anar més enllà perquè, al capdavall, els independentistes, per un atzar electoral, han pogut sostenir el règim del 39 en una segona pròrroga, després de la primera de 1978. De fet, l’acord ja s’ha signat i Pedro Sánchez ja està redecorant la Moncloa al seu gust. Tot un perill, perquè si alguna cosa se sap de Sánchez, és de la seva desacomplexada imprevisibilitat. Així, si no tenen cap cunyat, no s’amoïnin, poden posar un verificador a la seva taula. És una mica més car, però, farà l’efecte desitjat sense refregar-te que veu la Champions pagant la meitat que tu i, a sobre, parlarà en francés.
