La por a l’abstenció

La lluita de la partitocràcia contra l’abstenció es fa en dos nivells, l’un teòric-general i l’altre específic de Catalunya. El teòric és cosa sabuda. El vot és un dret. No és recomanable renunciar a cap dret i la participació en els processos democràtics és sempre millor que el seu abandó. Tot i ser correcte, treu que l’abstenció tingui una significació política i que els vots que no es dipositen (o són nuls o blancs) siguin els vots dels qui votarien si tinguessin un partit que els representés. L’abstenció és el vot dels votants sense partit. Aquest és el nivell específic, propi de Catalunya, on un munt d’electors independentistes no tenen cap partit al qual votar.

Hi ha una gran por davant la possibilitat que, després de sis anys de promeses incomplides, de baralles entre els partits, de giragonses de tota mena, la gent independentista es decideixi per l’abstenció. Bufa un vent de por sobtada, com una dèria col·lectiva semblant a la grande peur de la postguerra a França o la red scare als EUA, quan es creia que el comunisme es cruspiria totes les societats democràtiques. No us enganyeu, es diu a les homilies dels mitjans del règim, l’abstenció també és la mort del sistema democràtic. Però això no és cert. Només mor el succedani català del sistema democràtic. L’abstenció és selectiva i afectarà sobretot els partits dits independentistes, que tindran menys vots i, per tant, menys diners i menys poder.

El distanciament entre els partits dits independentistes i els seus votants és tan escandalós, els partits viuen en una dinàmica tan allunyada de la gent, que ni tan sols quan ensopeguen amb una opinió pública hostil són capaços de reaccionar. Continuen barallant-se per l’hegemonia i els recursos amb què mantenir la guingueta autonòmica, i coincideixin a insultar el moviment abstencionista, en lloc de debatre-hi sobre el sentit de participar en les eleccions espanyoles. Només saben insultar: els abstencionistes són monstres que anteposen el sofà a la lluita per la pàtria.

La por guarda la vinya, fins i tot quan no hi ha vinya per guardar. Com que es tracta d’eleccions a l’òrgan legislatiu del país ocupant, al si del qual la força de Catalunya és inexistent, demanar el vot per a una opció catalana és generar falses esperances. Justament el que ens demanen els partits, vots i diners per fer política espanyola i barallar-se molt entre ells per fer veure que fan alguna cosa. Entre les bambolines de la comèdia parlamentària espanyola sempre està preparada una gran coalició, una grosse koalition per anorrear Catalunya.

Mentrestant, poden fer la viu-viu de la política espanyola en clau catalana, pensant que la gent no se n’adona. Sense cap reconeixement d’un estat d’opinió anti partidista, sense cap autocrítica, s’insisteix a demanar el vot per plantar cara a l’Estat a una gent que no ho ha fet mai i que mai no ho farà.

La por a l’abstenció ha revifat el fetitxisme de la unitat. Cal tenir molta barra per predicar la unitat després de sis anys d’haver-la trencat per motius partidistes, com va fer ERC. I molta més per a fer-ho en un clima de greus enfrontaments partidistes, lluites i ajustaments de comptes en què es va fer servir la repressió espanyola per foragitar adversaris amb un estil que no té res a envejar al de la màfia siciliana. Però es fa i es predica la unitat com a la fórmula que ho resoldrà tot, com la poma de Samarkanda que tot ho cura. Hom recordarà el senyor Jordi Sànchez entregant els mitjans de comunicació a ERC en nom de la unitat. De la unitat de la censura, el veto i la manipulació.

Ara, desaparegut Sànchez, l’home de confiança de Puigdemont, la defensa del fetitxe de la unitat li correspon al president, que ho fa través del Consell de la República perquè el considera un canal més adient que qualsevol altre, atès que es presenta com un òrgan per damunt dels partits. Una altra cosa és que ho sigui, car, com a bon cos partitocràtic, demana els vots per als partits de tota la vida. Perquè l’objectiu del seu president no és ni ha estat mai encapçalar una llista cívica, sinó que guanyés les eleccions el seu partit.

L’abstenció (o el vot nul o vot en blanc) és un gest democràtic, fins i tot, revolucionari.