La roda de premsa que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí van convocar dimecres passat per valorar la sentència del Tribunal General de la Unió Europea va tenir un final imprevisible. L’exconsellera d’Educació va deixar arrimada al marge la valoració de la sentència, sobre la qual s’havien esplaiat president i exconseller, i va dedicar la part més sucosa de la seua intervenció a criticar les velles estratègies. Concretament, les estratègies que mantenen Puigdemont i Comín, que amb les cares pagaven.
Clara Ponsatí va llegir d’un paper que portava redactat de casa i va proclamar: “Hem de fer política en majúscules, deixar enrere la simple gestió de les expectatives. Prou xutar la pilota endavant i prou generar il·lusions falses. Els catalans es mereixen una altra política, es mereixen sentir la veritat”. Una d’aquestes “falses il·lusions” va quedar ben concreta quan l’exconsellera es va referir al retorn del president Puigdemont a Catalunya.
L’interpel·lat s’hi va sentir al·ludit i no va reaccionar gens bé. Ho comentava l’endemà dijous en l’entrevista que li va fer Jordi Basté. “No hi estic d’acord ni en el fons, ni en la forma, ni en el moment”, va desgranar Puigdemont. Òbviament, perquè el fons i la forma el desautoritzen. Desautoritzen la manera de fer política i de gestionar el propi exili que ha enramat el president fins ara. La discrepància no agrada mai, i encara menys quan la discrepància és clara, oberta, total, i qui la practica aprofita un mal moment. Un moment en què no li correspon el protagonisme. Clara Ponsatí es va amotinar dimecres davant la pròpia tripulació i el propi capità quan el seu vaixell havia rebut una forta andanada.
Carles Puigdemont pot discrepar del fons de la crítica. Hi té tot el dret. Queda clar que les raons de tots dos ara són oposades. Clara Ponsatí té igualment dret a canviar d’opinió i variar l’estratègia. Encara que amb aquelles albardes, les que critica, l’exconsellera hi anat anant fins ara i amb elles va aconseguir l’acta d’eurodiputada. Puigdemont li ho va retraure també obertament a l’entrevista. Pel que fa a la forma i al moment —i això admet poques rèpliques—, l’exconsellera va triar la pitjor opció. Durant una roda de premsa en què els dos grans perjudicats —ella ara només suporta el càrrec de desobediència, que no implica presó— miraven de traure ferro a una cornada que no s’esperaven tan forta.
Hi ha encara una altra circumstància que fa que la ferida de l’expresident siga més profunda. Poc abans de la roda de premsa, Puigdemont, Comín i Ponsatí es van reunir amb els dirigents de Junts que hi havien anat en grup a fer-los costat. En la reunió l’exconsellera va agrair a president i exconseller tot el que havien fet i va parlar de la posició privilegiada que ara ocupa ella en el procés judicial. En aquell moment, quan acabava, es va trencar i els presents li van agrair amb un llarg aplaudiment tan sentida intervenció. Ningú s’imaginava llavors que poc després el seu discurs en públic seria un altre de ben distint. I tots es van quedar de pasta de moniato quan el va fer. Òbviament, l’empipada de Carles Puigdemont encara tenia més justificació.
La declaració de Clara Ponsatí què precedeix? Potser només es tracta d’expressar una discrepància que l’exconsellera ja no pot arrossegar més. O potser Ponsatí pretén anar més lluny i comença a dibuixar una nova opció independentista que vol diferent de les actuals i que aspira a liderar. La rumorologia habitual fa mesos que identifica el fitxatge de Jordi Graupera com una prova irrefutable d’aquesta darrera intenció.
No cal ser una fura albina per arribar a la conclusió que hi ha una part important de l’independentisme que no se sent gens a gust amb les opcions que el representen ara. Gent, aquesta, que se sent estafada, envescada i enredada. Que recrimina als actuals dirigents i partits independentistes haver-la deixada amb el cul pelat després del referèndum de l’1 d’octubre. Aquesta part proclama i reclama l’abstenció. Com a càstig necessari a Esquerra, Junts i la CUP. Una facció de la part confia que atendran el toc de discrepància i una altra els dona per saldats i només espera que arribe algú capaç de fer el que els partits actuals no han volgut fer. Aquesta darrera facció de la part és la que podria sentir-se implicada en la crida de Clara Ponsatí. Si és que l’ha feta realment. Ho sabrem en els pròxims mesos. Encara que també és cert que una altra part d’aquesta darrera facció de la part de l’independentisme escaldat no hi confia, per molt que l’exconsellera propugne “una altra política” més pròxima a allò que demana. Perquè la considera ròssec necessàriament eliminable del “processisme”.
Qualsevol hipotètica nova opció trigarà a definir-se i consolidar-se. Ara com ara només contribuiria més a la confusió i a la fragmentació de l’independentisme. Necessitarà un moment millor, noves cares, i cares segures, sòlides, de fiar. Això no és fàcil. El desconcert —en segons quins casos, la resignació— dels votants independentistes és total. Alguns votaran encara en aquestes pròximes eleccions Esquerra, malgrat la seua darrera estratègia. Alguns altres —potser més— continuaran confiant en Puigdemont i en Junts. I encara els que menys continuaran donant sedal a la CUP. Després hi ha l’abstencionisme, amb tots els colors de la discrepància, i els que ja no en volen saber res.
El mateix Carles Puigdemont va advertir dijous als que clamen contra dirigents i partits que s’equivoquen. El president va criticar aquells que consideren que “la societat és maca i la política és caca”. L’encerta. La política reflecteix la societat. I “la societat independentista” a Catalunya dubta, vacil·la, es trenca i es contradiu. Com els partits. No és tan “maca”. La ressaca és compartida.
El cap de setmana passat els associats de l’Assemblea Nacional Catalana van votar la proposta de la direcció, que fins aquell moment defensava l’abstenció o el vot nul en les eleccions del 23 de juliol. Paradoxalment, l’abstenció va ser enorme. Allà sí que va ser efectiva. I entre els pocs que van manifestar-s’hi es va imposar l’opció de votar. Ara dirà algú que tant se val, perquè també l’Assemblea és una bèstia “processista” més que ha de morir. Ací ha de morir tot, però no acaba de nàixer res. Almenys no naix res amb cara i ulls. Potser per a l’independentisme l’opció més raonable ara és esperar. I votar. O no. Siga com siga, cal esperar el temps necessari perquè passen els efectes de la pallola.
Clara Ponsatí s’ha amotinat. Això, en tot cas, preludia nous temps.
18
4
