Malament quan els polítics s’han d’amagar darrere dels “goril·les”, ara anomenats eufemísticament “servei de seguretat”. De què tenen por? Per ventura a Catalunya anem agredint càrrecs públics pel carrer? Sovint, veien els grans dispositius de protecció que els envolten, hom podria pensar que som una societat d’assassins potencials.
Aquestes reflexions vénen a tomb per les imatges de la manifestació de la Diada on una sola persona va demanar a Oriol Junqueras que l’escoltés. Es va presentar com un “represaliat” i fou tractat com un delinqüent per la dotzena de goril·les que envoltaven al cap d’ERC i que s’han pogut comptabilitzar en les fotos de l’escena en qüestió. Un dirigent independentista protegit dels independentistes. Alguna cosa falla, no trobeu?
Quan ho vaig veure, no vaig poder evitar recordar unes altres imatges de fa vint anys on el venerable Heribert Barrera va ser assetjat per desenes de persones que l’acusaven de racista. Era un vespre on, amb vuitanta-tres anys, sortia d’una entrevista a Ràdio Barcelona i va ser envoltat per una colla de suposats immigrats que li retreien unes declaracions on manifestava el perill per Catalunya d’una política immigratòria sense ordre i concert. Un home octogenari tot sol acorralat per altres de trenta anys que amenaçaven la seva integritat física. Barrera s’hi va encarar, i la policia espanyola va oferir una de les seves furgonetes per protegir-lo. L’expresident del Parlament ho rebutjà perquè això era assumir la condició de delinqüent. Qui hi puja sinó en aquests vehicles?
Només amb la descripció d’aquestes dues escenes, hom pot entendre la degradació de l’actual generació política que governa Catalunya. No se senten segurs entre el poble que els vota perquè han perdut qualsevol autoritat moral. Han esdevingut una classe al marge. Gaudeixen de protecció, només parlen entre ells i allò que diuen, encara que sigui la cosa més poca solta, ho difonen els mitjans de comunicació. Viuen en una bombolla que paguem tots nosaltres.
Són aquestes coses les que alimenten la sensació creixent que la distància que separa la gent del carrer dels càrrecs polítics, cada dia és més gran. El fet de no voler parlar amb un discrepant, com va fer Junqueras, és la demostració de considerar que no cal donar explicacions sobre res, més enllà de les entrevistes que et faci un periodista. Tot ha de ser plàcid i, per molt que ho repeteixin com a lloros, el fet d’haver estat a la presó no eximeix ningú de rendir comptes als contribuents. Heribert Barrera va combatre al front de l’Ebre, va passar pel camp de concentració d’Argelers i després va patir l’exili durant tretze anys. I mai no es va amagar darrere les faldilles d’uns goril·les per tal de no donar explicacions als seus votants.
Resulta grotesc veure com els que més parlen de diàleg, refusen discutir amb qui no està d’acord amb ells. Estan disposats a dialogar amb els carcellers, però no amb els compatriotes que no els hi riuen les gràcies. Què poden negociar per Catalunya una gent així?
