El govern de Junts per Catalunya i Esquerra (amb el suport de la CUP) no sap ni convocar unes simples eleccions “regionals” sense que els hi tombi un tribunal. Una comunitat de propietaris ho faria millor. I diuen que faran la independència quan l’únic que fan és el ridícul més espantós.
La humiliació de veure com un tribunal espanyol, com ho és el TSJC, fixa com i quan vol la data de les eleccions només per la iniciativa d’un simple particular que demana mesures cautelaríssimes, hauria de fer dimitir a tot el govern sencer. Però com no tenen cap vergonya, ni senten cap estima per res més que no sigui la poltrona, sortiran per la televisió amb cara d’ànima en pena dient que la culpa la té la pèrfida justícia espanyola. Això sí, no han passat ni deu minuts de conèixer la decisió judicial que ja s’han afanyat a reprendre el procés electoral en el punt en el qual es va aturar. Són les minyones dels senyors de la toga.
Tant se val que el màxim responsable institucional de l’organització de les eleccions, el conseller Bernat Solé, declari poc després de saber la notícia que celebrar-les el 14 de febrer “posa en risc la salut de la gent”. Abans sempre obeir l’amo que no pas defensar al votant, contribuent o compatriota. Si un jutge espanyol els digués que es llencin per la finestra, ells ho farien. Tenen més por d’una citació judicial que de la “acorazada Brunete”.
Però tampoc podem ignorar que l’altra raó per acomplir de forma ràpida i diligent la resolució dels magistrats “rojigualdos”, rau en no perdre ni un minut per tal d’assegurar la continuïtat de la partitocràcia. Dels resultats de les eleccions es deriven les subvencions electorals que asseguraran les menjadores dels membres de les estructures dels partits. Hi ha una pila d’assessors, tècnics o assalariats la vida laboral dels quals depèn dels vots que obtingui la seva formació política. A menys vots, menys diners i menys llocs remunerats per poder ocupar.
Aquest sainet el protagonitzen aquells que s’omplen la boca amb paraules com “desobediència”, “confrontació” o “unilateralitat”. Tot són paraules grandiloqüents per tenir una imatge de falsa èpica i poder continuar enredant la troca. Confien que això els perpetuarà en el mini-poder autonòmic. Però la paciència dels votants sembla que pot tocar a la seva fi perquè tinc la impressió que a la majoria de catalans els importa un rave aquestes eleccions. Han arribat a la conclusió que el seu vot no serveix per a regenerar res. Quan hom perd la confiança en els dirigents perquè el poble els veu uns aprofitats i curts de gambals, la seva caiguda no pot trigar. Voleu retardar-la encara més donant-los-hi el vostre vot?
Els catalans hem d’entendre d’una vegada per totes que sobre la por, la mentida i l’especulació no es pot bastir cap projecte polític amb garanties de victòria. Aquests són, malauradament, els elements sobre els quals construeixen el seu relat aquells que diuen representar l’independentisme parlamentari. Tant de bo el seu pèssim exemple ens serveixi per saber valorar millor en quines mans cal dipositar el nostre futur com a nació.
26 
49 
