No faig un gra massa si afirmo que cada dia més la gent del carrer veu la política com un espectacle grotesc. Sigui la d’aquí, la d’allà o la de l’altra punta de món. La pregunta que flota en el subconscient de molts ciutadans quan veuen segons quines declaracions o suposats discursos és: “com dimonis aquest o l’altre (no cal dir cap nom en especial) pot arribar a tenir un càrrec?” Se’n fan creus que personatges sense cap vàlua contrastada puguin cobrar esplèndids sous públics. “Estem llençant els diners!”, és la resposta més habitual a l’interrogant que he mencionat.
El drama (els espectacles també poden ser dramàtics) no ha començat fa quatre dies. Fa gairebé vint-i-cinc anys que el famós dramaturg Arthur Miller va considerar necessari publicar un llibre anomenat “La política i l’art d’actuar”. Un home que dominava tots els matisos escènics, es posava les mans al cap tot veient el tronat paper que feien els màxims dirigents del moment. La seva crítica anava adreçada cap a l’establishment polític nord-americà, però no calia ser gaire perspicaç per extrapolar-la a qualsevol racó de món.
El dramaturg nord-americà no negava en absolut que la política tenia també un ingredient teatral. De fet, tal com apuntava el psicòleg Carles M. Espinalt des del vessant psicoestètic, “l’home és un ésser que s’exhibeix”. I com que la política és una de les màximes plataformes d’exhibició pública, sempre hi ha un cert component interpretatiu. Arthur Miller afinava bé la punteria en el seu escrit quan deia que vivim envoltats de representacions “teatrals” (deliberadament falsejades o exagerades per a la seva escenificació) i cada vegada ens resulta més difícil identificar la realitat. Per això es preguntava el següent: “És bo que la nostra vida política estigui governada tan profundament per les arts del teatre, des de la tragèdia fins al vodevil o la farsa?”. Si fa un quart de segle l’agudesa de Miller ens posava els pèls de punta, no em vull ni imaginar allò que descriuria avui amb l’efecte multiplicador de les xarxes socials.
El descrèdit de la política està motivat per un llenguatge que, o bé no entén ningú, o bé és d’una pobresa conceptual esfereïdora. Sense oblidar l’acrobàcia dels conceptes i les cabrioles en les seves posicions que allunyen als seus protagonistes de la realitat del carrer. Un dia diuen blanc i l’altre, negre. Si tot això ho embolcallem amb estirabots i escenes bufonesques dels seus protagonistes, a qui pot sorprendre que el poble els vegi simplement com els actors d’un sainet de baixa estofa?
Com que avui tot s’amplifica, i també tot ho tenim a l’instant davant dels ulls en una pantalla, l’afany per incrementar el “to teatral” s’incrementa fins a extrems delirants. Veiem una exageració bufonesca quan tenen un micròfon al davant. La ponderació i la prudència són coses d’un altre segle. El resultat? Qualsevol penques o curt de gambals pot ocupar una poltrona.
